Els dofins tenen tetes?
20 anys, Fragata Vulcano F-12, a alta mar. La guàrdia de dotze de la mitjanit a quatre de la matinada era la més temuda perquè trencava el són per la meitat. Era una nit maca, plena d’estels a on es podien observar amb facilitat les poques constel·lacions que coneixia. La mar estava encalmada, tan adormida com jo mateix.
El Vulcano navegava mandrós pels volts de l’illa de Formentera. No hi havia perill de mareig. El meu company de guàrdia va ser el primer a agafar la canya (timó per a profans). Vaig decidir sortir a fer un cigarret al pont d’estribord. Tenia la intenció que la lleugera brisa provocada pels dotze nusos del vaixell em despertés del tot.
Mirava el reflex de la Lluna sobre aquella mar suau i acollidora, quan vaig notar una veu i una presència darrera meu.
- ¿Sabías que los delfines tienen tetas?…-
Què? Vaig pensar sense obrir boca, mig sorprès, mig divertit i espantat del tot quan vaig notar que l’oficial de guàrdia em posava una mà al pit en un suau moviment de grapeig. Es tractava d’un alferes de corbeta jove i ben plantat, de moviments elegants i uniforme impecable.
No estava gens segur de què fer (era un oficial de la marina de guerra en temps de la dictadura), només tenia clar que volia escapar-me de les seves mans. Em vaig moure de sobte i amb un xic de violència quan em va semblar que la seva cara se m’acostava massa, amb l’excusa de què havia d’entrar de guarda a la timonera (això vaig dir). Ell es va quedar allà amb un somriure misteriós als llavis. Jo, cames ajudeu-me cap a dintre.
La meva educació catòlica, apostòlica i romana, eminentment masclista, va quedar molt sacsejada per l’experiència. Vaig celebrar alleugerit de no veure l’alferes per enlloc. Instal·lat a la canya, vaig fixar la vista a la proa del vaixell i en els graus que marcava la bitàcola. Desitjava intensament que passés quelcom: que emergís una balena gegant, que fóssim atacats per un submarí groc, que comencés una bona tramuntanada, que de cop i volta el puto Vulcano apareixes en el triangle de les Bermudes o que el sobrevolés una nau extraterrestre de les que ho xuclava tot; qualsevol cosa que apartés la meva ment del record d’aquelles mans engrapant-me els pits.
Les primeres llums de l’albada retallaven a l’horitzó la poc notòria línia de costa de Formentera.
Epíleg: a la primera ocasió que vaig tenir d’anar al delfinari del zoo de Barcelona, descobriria que els dofins en realitat no tenen tetes, només són visibles els mugrons situats sota les aletes. No he oblidat el far de riure que es va fer l’encarregat en sentir la meva pregunta, feta, val a dir-ho, en to seriós.
Pere Montalà Vicens 