Aquest estiu, faran vacances els polítics?
Suposo que sí i suposo que no. Hi ha qui en farà menys i hi ha qui en farà més. Hi ha qui es planteja alguna escapada i hi ha que ni tan sols s’ho planteja. Ja veurem, ja ho sentirem a dir. Els periodistes que estiguin de guàrdia (becaris inclosos) ja estaran a l’aguait, suposo.
Personalment, penso que els polítics catalans (almenys els independentistes) estaran al peu del canó, preparant les eleccions a fi de convèncer els indecisos i també, curant-se en salut (qüestions legals) per si es guanyen les eleccions i s’inicia el procés d’independència. Tanmateix, desitjo unes llargues vacances (que s’ho mereixen) a en Duran Lleida i acòlits, a l’Herrera i la Camats, a l’Iceta i perquè no, també a l’Alícia i en Garcia Albiol, el xenòfob.
Pel que fa als polítics espanyols, imputats per corrupció o no, sospitosos de corrupció o no, del bipartidisme o de les forces en ascens o descens; a tot ells els hi desitjo unes llargues i profitoses vacances dedicades a viatjar, a llegir, a practicar esport, i a fer tot allò que al llarg de l’any els hi ha estat impossible per manca de temps, de tan ocupats com estaven a fer de papus dels catalans.
No vull deixar de banda als polítics europeus, sempre tan sensibles amb les classes socials desfavorides, amb els estats bandarres i mal pagadors , amb les petites nacions desitjoses d’aconseguir la independència, amb els immigrants i exiliats de les guerres, … En fi, pobrets meus, les vacances els hi han d’anar bé per força.
Finalment, una menció a tots els polítics mundials. Des dels presidents dels EUA, Xina, Rússia o Índia, fins als presidents de Maldives, Bahrain, Nauru o Andorra. A tots ells, poc o molt, els hi desitjo que descansin i reflexionin. I si algú d’ells no torna de vacances, pot ser també, li haurem d’agrair.
Qui és qui en una agència de publicitat?
Una agència pot ser petita, mitjana, gran, independent o multinacional. Només pretén definir i ordenar de la manera més concisa i objectiva possible, les complexitats dels càrrecs i de la tasca encomanada als seus professionals.
DIRECTIUS
President: presideix l’agència i se sent empresari. El seu món són els negocis. Si és tracta d’una multinacional sap anglès. Pot ser publicitari o no.
Vicepresident: vicepresideix l’agència per mèrits del passat i sol està apartat de la presa de decisions.
Vicepresident Creatiu: Una anomalia. S’ha sabut de molt pocs. És un creatiu que rarament crea una campanya però sap moure’s entre els anunciants.
Conseller Delegat o CEO o alguna cosa així: Abans havia estat Director General i havia de fer lloc a un tauró que demanava pas. Ha estat empès amunt.
Director General: ha estudiat IESE o ESADE, no sap un borrall de publicitat. Duu la feixuga càrrega de tenir satisfets als clients, de guanyar-ne de nous, de controlar el balanç de pèrdues i guanys, de signar la nòmina, de les despeses estructurals, i d’aguantar els impresentables de creatius.
DEPARTAMENT CREATIU
Director General Creatiu: abans dit, Director Creatiu Executiu
Director Creatiu Executiu: abans dit, Director Creatiu
Director Creatiu: Procedeix d’una de les dues branques que configuren els equips creatius: redactor o director d’art. És el cap del departament creatiu i si no va al psiquiatre i acabarà anant. És el responsable del producte que ven l’agència i de guanyar premis.
Director d’art: es dirigeix a si mateix per trobar l’agència cada matí. També és responsable del grafisme i de “construir” els anuncis que li han estat encomanats. Quasi sempre fa equip amb un redactor.
Redactor o copy (del anglès copywriter): Escriu el text dels anuncis i també els pensa, juntament amb el director d’art amb qui fa equip. No és bo que se senti poeta o escriptor de novel·les.
Producer: responsable de compres de la producció audiovisual.
Art buyer: responsable de compres de la producció gràfica
DEPARTAMENT DE COMPTES
Subdirector General: és l’encarregat de fer les feines que no agraden al Director General i de moure-li la cadira tant com pot.
Director Serveis a Client: fa la pilota als clients i els hi dóna tota mena de serveis, fins i tot un “completo” si cal.
Director de Comptes: Dirigeix el taxi per anar a buscar l’encàrrec del client.
Supervisor de Comptes: Supervisa que el taxi no es perdi i arribi tard.
Executiu de Comptes: executa al taxista si es perd.
Planner: teòricament és la veu del consumidor a l’agència però sempre està afònic.
DEPARTAMENT DE MITJANS
Van desaparèixer de les agències de xic en xic o dràsticament en alguns casos, i es van independitzar (la culpa va ser de MMLB, afirmava un antic directiu d’agència)
DEPARTAMENT D’ADMINISTRACIÓ.
No cal parlar-ne, no es dediquen pas a la publicitat.
La gespa de l’Estadi Olímpic de Montjuïc cremada un mes i mig abans de la inauguració dels Jocs de Barcelona
Coses que poden passar en publicitat (2) Un cas verídic
El 1992 jo era el Director Creatiu de l’agència Tiempo/BBDO, responsable de la publicitat del COOB (Comitè Olímpic Organitzador de Barcelona 1992). Tot l’any anterior havíem estat rodant espots per engrescar els barcelonins amb les obres i millores de la ciutat de Barcelona (perdonin les molèsties) i per descomptat també per motivar a l’assistència.
Un mes abans em van aprovar un espot ambientat en la neu per evocar l’esperit dels jocs, en tota mena de temps i on en Cobi acompanyava d’altres persones tot portant una gran bandera amb les anelles olímpiques. Tot molt oníric i simbòlic.
Vaig encarregar la producció de l’espot a la productora Rodar y Rodar i es va decidir rodar, per abaratir costos en la gespa de l’estadi olímpic, a on prèvia protecció amb plàstics, es tiraria una gran quantitat de sal per simular la neu. Tot controlat. El rodatge es va fer sense imprevistos.
L’endemà al migdia vaig ser cridat al despatx del Director General de l’agència a on vaig assabentar-me que havíem cremat (rostit, seria més exacte) uns 10 metres quadrats de gespa a on havíem estat rodant. Al bell mig del cercle central de l’estadi olímpic la gespa presentava un aspecte de color groc, en lloc del verd de la resta. Preocupant si més no. Vam ser cridats al COOB a rebre una esbroncada monumental. Jo vaig convocar a la productora per traspassar la esbroncada. La productora va traspassar-a a l’equip de producció, suposo.
I que va passar? Que la cosa va transcendir als diaris, tant els generalistes com els esportius (podeu mirar hemeroteca), que els nervis estaven a flor de pell, que es va haver de canviar la gespa cagant llets, que el COOB no volia pagar l’espot i a més demanar danys i perjudicis, que jo estava que no vivia i que la productora posava el cap sota terra. Van ser uns dies duríssims, tan durs que no dormia.
I per què va passar? La sal havia traspuat per alguns porus del plàstic de protecció i a més a més, no s’havia netejat a fons. La nit que va ser més fresca del que és normal per l’època, va acabar de fer la resta. Coses del directe que diria aquell.
Collons, quin patir.
Votaré per deixar de fumar. Vaig a totes
Recordeu el meu repte: Si guanyen les llistes independentistes el 27 S, deixo de fumar el 28 S.
Reconec que tinc un puntet d’optimisme més sobre el meu positivisme de mena. El que vaig llegint sobre el procés de sobirania m’agrada, l’hi veig possibilitats reals i no vull pensar pas que els espanyols s’emprenyin fins al punt d’utilitzar la força bruta (cosa que els ha caracteritzat sempre).
Bé, deixem estar la política i centrem-nos en el tema d’avui: els preparatius psicològics, sociològics i fisiològics per deixar de fumar.
Com us podeu imaginar, ja ho he provat de moltes maneres: força de voluntat, auriculo-teràpia, acupuntura, llibre d’autoajuda, doctor eminència en la matèria, apotecaria voluntariosa, … i totes van acabar en fracàs. No serà pas fàcil. Sóc molt conscient de la transcendència del repte.
El primer que he pensat: Anar-ho deixant de mica en mica a mesura que es van cremant etapes fins a assolir la independència. Empès per les novetats, un cigarret menys a cada alegria. És un xic conservador però pot funcionar.
El segon que he pensat: Fa una pila d’anys que vaig deixar l’esport pel tabac i he rumiat de tornar a anar amb bicicleta o fer llargues caminades; també hi ha allò de remar sobre una planxa, ho podria fer el Fluvià per evitar possibles marejos. Evidentment fer esport aniria acompanyat de fumar només uns pocs cigarrets al dia.
El tercer que he pensat: Embolicar-me de tal manera amb l’estelada que no quedi cap forat per poder fumar i així, imbuït de l’esperit de la nostra senyera, lluitar amb mi mateix per sortir-me del mal tràngol de l’abstinència. Però al final m’ha semblat una ximpleria i segurament, descartaré aquest tercer pensament.
El quart que he pensat: que potser és una bestiesa relacionar salut amb política i el repte que m’he proposat ni és repte ni és res. Només una fugida endavant. Ho segueixo rumiant. Aquest està en stand by.
Quinta pensada, de moment…: seguir-hi pensat, no deixar-ho córrer, ser conscient de la importància de deixar el tabac després de tants i tants anys. La setmana que bé us diré en quina fase estic. Ai las, no serà fàcil deixar de fumar, no que va. No pas. I assolir la independència serà fàcil? Ui no, que va, no pas.
Coses que poden passar en publicitat (1) Un cas verídic
Tot recordant a Anna Morell, producer de Tiempo/BBDO que va acompanyar-me en aquesta aventura i en l’actualitat, restauradora a Chez Louisette, a Garriguella. També vull recordar i retre homenatge als malaurats Eduardo Mc Lean i Alejandro Mc Lean, pare i fill, que ja no estan amb nosaltres.
Primer, vol de Barcelona a Londres (1.500 Km.) per assistir durant 3 dies al rodatge dels efectes especials tecnològics del funcionament del tub Trinitron dels televisors Sony.
Segon, vol de Londres a Nova Delhi (6.710 Km.) i trasllat en autobús a Jaipur (265 Km.) a on es rodava un casament indi amb elefants pintats, cents d’extres i tota la pesca, per l’espot del televisor Sony Trinitron.
Tercer, desplaçament a la ciutat de Jaisalmer (556 Km.) travessant penosament el desert del Thar per rodar la imatge starter de l‘espot (aquella que impacta i situa l’espectador en l’acció): la posta de sol sobre les magnífiques muralles d’aquesta antiquíssima ciutat. La necessitat de rodar aquesta seqüencia espectacular (imprescindible) per enganxar de bon inici a l’espectador, havia estat una de les idees fonamentals de la reunió de preproducció.
Quart, un cop acabat el rodatge, tornada a Barcelona fent escala a Londres. Poc després la productora presenta a l’agència un bon espot de 30” colorista i espectacular i un dia després l’agència presenta a l’anunciant un espot únic, extraordinari, colorista i espectacular.
Cinquè. Pocs dies més tard l’espot és aprovat per l’anunciant, però (la publicitat està plena de “peròs”) eliminant la imatge stàrter de les muralles daurades de Jaisalmer, que cau amb dignitat i no sense protestes dels creatius de l’agència i de la productora, en honor i glòria d’un primeríssim primer pla del televisor on es veu la marca.
Per cert, el que escriu va tornar malalt d’aquests país on tot el menjar és picant i la munió d’olors embafa el cervell.
Les corruptibles matemàtiques dels polítics.
En política, les matemàtiques són avorridíssimes i alhora indefugibles, indesxifrables, frustrants, quiromàntiques i puerils .
Quan fan demagògia sempre estan sumant, restant, multiplicant i dividint. Quan analitzen els resultats d’unes eleccions, aquestes senzilles operacions es fan d’una manera incompressible pels mortals. I el pitjor de tot, en aquestes sumes, restes, multiplicacions i divisions hi estem els ciutadans, les persones, els votants en definitiva. Sovint he arribat a creure que pels polítics només soms una xifra manipulable matemàticament segons la seva conveniència. I és clar, ells en diuen Democràcia, una antiguitat de la Grècia clàssica, que sembla mentida que encara no hagi estat superada o millorada al llarg del segles.
No sé si les operacions les fan a mà o amb calculadora made in xina però donen la sensació que les matemàtiques dels polítics no són pas una ciència exacta. I això es posa de manifest d’una manera molt explícita quan parlen en nom de “tots” els ciutadans o d’una “immensa majoria d’ells”. I no es tallen ni un pèl, els tenen quadrats que se sol dir.
Després d’una profunda i rigorosa reflexió he arribat a una conclusió què penso què resol el problema, quan un o una es fa polític per vocació o per guanyar diners (suposo que ve a ser el mateix) el primer que ha de fer és jurar fidelitat a fórmula E=mc2 i alhora, apostatar del 2 i 2 són 4. O sia, embolicar la troca per fer bullir l’olla.
Publicitaris, sociates i progres de tota la vida.
En cap cas nacionalistes o independentistes. Quasi res ha canviat en els darrers quaranta anys. A través del Facebook constato, més enllà de silencis significatius, que un gran nombre de publicitaris nouvinguts o autòctons (evidentment no tots), que he conegut a Barcelona al llarg de tota una vida en Publicitat, continuen sent sociates i progres amb tendència a simpatitzar amb Podemos & cia., a partir de l’atzucac dels sociates de Catalunya (no em dóna la gana de dir Catalans).
I el que és sorprenent, són molts actius a l’hora de criticar el sobiranisme com a carca, tancat, fatxenda i coses molt pitjors. I sort que no són, afirmen, nacionalistes espanyols!. No que va, no en són pas de nacionalistes espanyols, són només anti-nacionalistes catalans, què és ben diferent.
Una cosa que s’ha de saber: tots ells, sense cap mena de prejudici, sí que estan a favor de la independència del Tibet davant dels malvats dels xinesos; de Palestina, sotmesa pels israelians; i per descomptat, del Saharauis, anul·lats pels malvats marroquins.
Doncs, si són tan favorables amb aquestes nacions sense estat, per què no ho son a favor de Catalunya, lloc on viuen, treballen i han criat els fills? No ho sé, no ho he pogut esbrinar mai.
Si partim de la base, com ja s’ha dit, que no són nacionalistes espanyols, la seva postura és un misteri de l’alçada del misteri de la Santíssima Trinitat, que com és sabut és un misteri de collons.
He dialogat al Facebook, he polemitzat, he condescendit, he provocat, m’he cagat en tot, però no hi ha manera de trobar arguments, més enllà de la fugida d’estudi dels problemes socials com a prioritat immediata abans d’aventures secessionistes. Això diuen ells, tan sensibles, tan disposats sempre a ajudar el pròxim. I jo, innocent, els hi dic que amb la independència podrem atendre aquests problemes socials tan greus, que per això Catalunya administrarà els diners propis, i a més a més estan ERC, la CUP i altres. I ells, ufanosos, en diuen que hi ha la corrupció d’en Mas i CiU. I jo els hi dic que mirin de veure el got mig ple i ells que no, que està mig buit. Insisteixo, sort que no són nacionalistes espanyols. No vull ni imaginar-me que ho fossin. A les hores pla que en dirien de coses dolentes dels sobiranistes.
Pels publicitaris amb aquesta mentalitat, ser independentista català (a diferència del tibetà, palestí o saharaui) no és pas progre ni modern, ans el contrari, la modernitat està en la universalitat i en no posar fronteres i tot això. No sé per què pensen així, hauré de suposar que sí que són nacionalistes espanyols, encara que ho tenen tan ficat dintre, que no se n’adonen. No pas. Potser només son unionistes.
Va en serio, si Catalunya assoleix la independència, deixo de fumar.
És un bon propòsit, de tant mèrit com els que es fan a la nit de cap d’any. Estic decidit i convençut, tanmateix ho he fet saber a la família i sobretot a la meva filla d’onze anys. Com que tots, sense excepció, em tenen per un cas perdut, s’ho han pres amb certa desconfiança, però també he vist com s’encenia una petita llumeta d’esperança als seus ulls.
La meva dona, la més agosarada, m’ha fet veure que la cosa pot anar per llarg malgrat què afirmen els del “Junts pel sí” i que el meu repte hauria de tenir com a límit el proper 27S, una data més propera i raonable. M’ho estic pensat, això són només dos mesos i no sé si estaré preparat per afrontar l’empresa amb garanties. No voldria pas tornar a fracassar com en anteriors intents de deixar de fumar. És clar què si el 27S guanyen els independentistes, les probabilitats de proclamar una D.U.I., seran molt altes doncs el govern espanyol passarà de dialogar i no hi haurà més remei.
Sabeu què? Potser sí que acceptaré el desafiament de deixar de fumar l’endemà de les eleccions, perquè primer s’han de saber els resultats (ja he guanyat un dia, què un dia és un dia). Si tot va bé, i de veritat que vull que vagi bé, el pròxim 28 de setembre deixaré de fumar. Ai pobre de mi, catorze anys fumant en la dictadura espanyola, 40 anys fumant en la merda de transició espanyola (girar full i qui dies passa anys empeny) i potser, és probable, potser sí, m’ho començo a creure, encara en podré viure uns quants a la República Catalana i … sense fumar. Quins collons! M’ho he de pensar més bé tot això. Ho faré, mentrestant vaig al cel obert a fumar una cigarreta.
El cigarret més protocol·lari de tots.
Un matí qualsevol, festiu o feiner, plogui o faci sol (no, en cas de vent)
Primer: estirar el braç per comprovar si la dona ja s’ha llevat, i aixecar-se només en cas afirmatiu, senyal inequívoc de què el cafè ja estarà fet.
Segon: entreobrir els ulls per albirar si entra llum per una petita escletxa de la persiana.
Tercer: asseure-se al llit i palpar amb els peus per trobar les sabatilles.
Quart: llevar-se tot procurant de no caure.
Cinquè: pixar assegut –no fos cas- i després rentar-se un xic les mans.
Sisè: mirar de cua d’ull si la nena encara dorm.
Setè: Caçar la dona per fer-li un petó i donar el bon dia.
Vuitè: posar-se cafè i un núvol de llet.
Novè: agafar el barret, i.pad, el cafè amb llet, una cigarreta i el encenedor per sortir a la terrassa.
Desè i últim: Calar foc al cigarret, fumar amb parsimònia i llegir tots els diaris, d’esquerra a dreta, els catalans i els espanyols de Madrid.
UN CONSELL: Quan a fumador, jo penso que aquest és el millor cigarret del dia, però també sóc conscient que –sens dubte- també és el pitjor des del punt de vista que després d’aquest ven tots els altres. Si algú vol deixar de fumar, s’ha de carregar com sigui el cigarret més protocol·lari, el primer.
El Festival de Cannes i la mare que el va parir.
Recentment acabat el darrer festival de Cannes, en venen a la memòria un munt d’emocions contradictòries. Tot concurs o competició d’idees és binari, o guanyes o no guanyes; la qüestió important rau en el que s’ha invertit o gastat per guanyar. Sol dependre de la importància que donen els dirigents de l’agència de publicitat a la “creativitat” per guanyar negoci i prestigi. Però en aquesta entrada de “Ai la Publicitat” del que vull parlar és de com se sent el creatiu, tingui l’estatus que tingui, quan l’agència inverteix en ell i l’envia amb totes les despeses pagades a aquest Festival de la bonica i cara ciutat del sud francès.
Els bons moments: quan s’hi va sense la pressió d’haver de guanyar lleons, quant s’hi va a aprendre i veure el millor que es fa al món (això només era vàlid quan no existia internet) I si tens la sort de guanyar un lleó (em va passar a mi amb el primer lleó que vaig guanyar, un plata en TV, el millor premi d’una agència de l’estat Espanyol en aquella edició del festival) els focs artificials del sopar de comiat semblen esclatar en honor teu. I només és sort. Molta sort.
Els moments si fa o no fa: quan s’hi va amb alguna possibilitat més o menys remota de guanyar un lleó petit o accèssit, quan t’hi va alguna cosa però si no es guanya no passa res. Quan té més importància el socialissing del Martinez o dels passejos per la Croisette. Quan es parla de política associada a les possibilitats en el palmarès d’un país o un altre, en funció de la composició del jurat internacional. En definitiva, quan qualsevol cosa et distreu de l’objectiu principal. Vaig poder gaudir d’un lleó de bronze en TV i d’un diploma de finalista en gràfica, en algunes edicions de si fa o no fa, i per descomptat de molts marços.
Els moments difícils: quan si va amb la pressió de guanyar algun lleó. D’entrada, això vol dir que ets Director Creatiu o Director Creatiu Executiu. A les hores, et mires amb atenció especial les projeccions en les categories que participes i fas càlculs de possibilitats sense base científica, només per poder tenir opinió davant els màxims responsables de l’agència. En aquestes edicions, les bouillabaisses mai és paeixen bé (l’endemà solen sortir panses) i els cars gin tònic del Martínez tenen gust de fel i de frustració. Són moments per les baldufes i per desaparèixer dissimuladament en qualsevol cau. No és pas fàcil mantenir una postura serena i indiferent. Només un any entre uns quants, vaig poder tenir l’alegria de guanyar un altre lleó de plata en TV. La resta carbó i més carbó: el millor antídot contra l’ego.
Així ha estat els meus festivals, no crec pas que siguin molt diferents dels meus col·legues.
Pere Montalà Vicens 