
Coses que poden passar en publicitat (4) Un cas verídic
In memoriam Eduardo McLean
El nen de cinc anys, rosset i d’ulls blaus, caminava pel llarg passadís d’una típica casa de l’eixample barceloní. Duia a les mans una guardiola tradicional d’argila. Se suposava que el nen havia de fer-li il·lusió el que cèntim a cèntim havia estalviat. Havia de mirar-se la guardiola com si contingués el tresor més volgut per ell. Però no transmetia res de tot això, el nen només estava pendent (un xic temorós) de la gentada que l’envoltava: realitzador, càmera, ajudants, il·luminador, decorador, maquilladora, pentinadora, el de vestuari, elèctrics, productor, representants de l’agència, del client i la seva mare en un racó animant-lo perquè ho fes bé.
Després d’unes quantes repeticions de l’actuació de la criatura, el realitzador es va adonar què no havia rodat res de bo i que no ho aconseguiria si no hi feia alguna cosa. Ja no confiava en les bones intencions de la mare perquè el nen fes el que havia de fer i encara menys amb l’ajudant de direcció. Va ordenar un descans de quinze minuts per relaxar l’ambient, el nen i sobretot, a ell mateix i mirar de trobar una solució factible. Quatre hores de rodatge sense un metre de pel·lícula bo, no era un bon presagi per la qualitat de l’espot. Va demanar al productor que fes venir el nen de reserva (en càstings de criatures sempre se selecciona un reserva) i cinc minuts després va saber que aquell nen tenia la verola. Per tant, s’havia de seguir rodant amb el nen inexpressiu. Així ho va fer mitja hora més fins que va dir prou. El nen seguia igual d’estaquirot. El realitzador, desesperat, va demanar un cigarret i això que feia dos mesos que havia deixat de fumar. Va rumiar i rumiar fins que va trobar una possible solució. Es va atansar al pobre nen que s’adonava que en passava alguna de grossa, li va treure la guardiola de les mans i l’hi va donar una altra que prèviament havia demanat a producció. Li va explicar al nen que dintre d’aquella nova guardiola, si mirava bé per la ranura, hi veuria un “nan” que s’amaga pels racons i que sortia a ballar quan notava el moviment de la guardiola. Per tant ell, el nen, havia de caminar com feia abans i mirar si veia el nan. La pentinadora i la maquilladora, van repassar el nen i tot va quedar llest per rodar.
El realitzador en persona, posava l’ull en el visor de la càmera Arriflex de 35 m/m, volia filmar ell mateix la presa 37. Volia assegurar-se que el pla seqüència d’onze segons tingues l’acting i la qualitat desitjades. Va ordenar “acció”, el nen va començar a caminar tot il·lusionat i es va acostar tant la guardiola als ulls per espiar per la ranura si veia el nan, que la guardiola se li va esmunyir de les mans per anar trencar-se a terra en mil bocins. El que ve a continuació no és apta per a totes les sensibilitats: El realitzador va patir un atac d’ira i li va etzibar a la criatura:
- Què has fet, has mort el nan!…
La pobra criatura de cinc anys va mudar l’expressió i es va posar a plorar desconsoladament, a l’hora que cridava a la mare. Allò va ser un guirigall de laments i cares d’astorament. Tanmateix, es va suspendre el rodatge i algú va suggerir de revisar tots els nens de càsting per escollir-ne un altre cagant llets. I si fos un gos o un gat, aquest conte (real) s’ha acabat.