Els espanyolistes publicitaris estan un xic més calmats
“Tal com raja”
Suposo que el disgust que van patir aquell dissabte en què Artur Mas (evidentment forçat per les circumstàncies) va decidir deixar-ho córrer, els va deixar –pobrets- sense massa arguments per continuar la seva lluita aferrissada contra el procés sobiranista de Catalunya.
Han passat els dies, ja tenim un Govern transversal i decidit a tirar endavant, ara és el moment de fer confiança i estar amatents a possibles errors. Sembla que es vol fer un esforç per convèncer als votants de la Colau perquè se sumin al procés a través de la necessitat de fer un referèndum tard o d’hora, a fi de validar més si s’escau la majoria pro República Catalana.
Això últim també és una putada pels espanyolistes publicitaris, que solen basar la seva batalla patriota en el que representava Mas de la “dretana i corrupta” Convergència, íntimament lligada al clan d’en Pujol dels collons. A en Puigdemont només el poden titllar de titella d’en Mas i ho fan, a l’espera de què se li trobi alguna cosa dolenta. La gent d’esquerra que hi ha al Govern no els interessa gens, com si no existissin.
Orfes d’arguments de pes, consumada la formació de Govern, què els queda?: els queda Espanya i la possibilitat que Podemos formi Gobierno, perquè haig de suposar que amb el PSOE no es conformaran pas.
Però, té collons la cosa, no he vist ni una entrada sobre els problemes d’Espanya per formar govern. Em resulta evident que només tenien un interès en les seves crítiques a Mas i al procés: fotre tota la merda possible al camí cap a la República Catalana.
Mirades divergents que en publicitat, sumen: paradoxa constant.
Tòpics de publicitat (1)
El Director Creatiu: He trobat aquesta foto d’arxiu, és evocadora, té força i una càrrega semiòtica important, i penso que en podríeu (a l’equip creatiu) fer alguna cosa per la campanya a revistes del RACC. És una doble pàgina collonuda. El brífing si fa o no fa, va de sentir-se segur. Ja sabeu, “l’ombra protectora del RACC és molt allargada”.
El redactor de publicitat: Collons, quan d’espai per fotre un bon titular (el veig a la part de dalt fent sang, de banda a banda) i també un cos de text decent! L’eslògan hi pot respirar molt bé en aquesta immensitat. M’hi haig de lluir, oblidaré per unes hores que sóc republicà.
El director d’art: Una imatge suggerent i potent, gràcies al contrast entre la gran paret groga i la petitesa del personatge: tota l’atenció està bolcada en la prota. No hi veig cap mena de text, potser només alguna cosa mínima que tingui a veure amb el client, perquè aquí està clar que quasi no cal posar ni la marca, mínima i allunyada en tot cas; tan sols estimulació dels sentits: una crida a seguir la noia amb la mirada i a endevinar la seguretat que sent envoltada de tan groc pantone RACC. No?
El director de comptes: diuen que volen fer una doble pàgina, estan sonats aquests creatius, no en tindríem per fer més que unes poques insercions i el client volia una cobertura generosa. No anem bé. Hauran de passar amb una pàgina i que no hi falti una bona explicació i la presència important del logotip de la marca en el lloc on correspon. No podem pas fer experiments amb un nou director de màrqueting a qui no acabo d’agafar les intencions.
L’executiu de comptes: Jo em pensava que aprofitarien aquesta foto d’arxiu (surt molt bé de preu) i ara resulta que volen tirar-ne una de nova amb aquell fotògraf tan car perquè no els hi agrada com va vestida la noia i la cara que fa, però, si no se li veu, hòstia!
El director general: Tinc la sospita que en aquesta campanya del RACC ens juguem el futur del compte, doncs, no acabem de tenir bona química amb el nou director de màrqueting. He vist que treballen en una imatge gràfica massa atrevida que no em fa el pes. Hauré d’exigir un esforç suplementari a l’equip. Vull veure un pilot d’idees abans de decidir, el director creatiu està d’un passerell que no es pot aguantar: la llei del mínim esforç.
Els capsigranys no pacten.
Comte fet a partir dels “motius” (no hi són tots) de les cases d’Empori i de Riumors. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.
La reunió està a punt de concelebrar-se a cal “cristià”: són presents el propi “cristià” com a amfitrió, el “rector”, el “frare” i el “sant-pare”. Per culpa d’un problema als ploms, la trobada es fa a la llum de les espelmes, que li dóna un caire de reflexió i recolliment.
Al menjador de can “pellofa”, s’hi fa una altra reunió: Hi assisteixen en “pellofa”, en “panotxa”, en “canoca” i un xic més tard també si sumarà en “blat-de-moro”. La dona d’en “pellofa” ofereix unes crispetes per passar l’estona, però són rebutjades, prefereixen uns talls de fuet o de botifarra dolça, si potser.
Els carrers del petit poble estan buits, són dos quarts i cinc de vuit d’una freda tarda de tramuntana de mitjans de gener. Una ombra travessa furtivament la plaça major en direcció a algun lloc inconcret. En “si-en-trobes” s’atura un moment per descansar i comprovar si algú el segueix, sempre ha patit de mania persecutòria.
Al mas de can “foraster” hi ha una tercera reunió. La centenària palmera bat furiosament les fulles, mentre els presents s’asseuen a prop de la llar de foc: en “foraster” serveix un got de vi negre del país a en “corriol”, en “sopa” i en “rates”. Les cares són serioses, fidel reflex de la gravetat del moment.
A ca la “xites”, de nou al nucli urbà, tres homes discuteixen en veu baixa, són en “cigró”, en “paperina” i en “forquilles”. L’ordre del dia versa sobre la possibilitat de recolzar el grup d’en “pellofa” o el d’en “foraster” (el grup del cristià no té pas per costum fiar-se de ningú). Es discuteixen pros i contres sense que de moment, l’acord es vegi possible.
En “xerraire” va de bòlit, en tot el dia no ha pogut esbrinar com està el tema dels pactes i de la possibilitat d’arribar a un govern estable i de futur. Un poble de cinc-cents habitants amb quatre partits irreconciliables duia inevitablement a greus atzucacs. Pot ser, demà se sabria alguna cosa. I sí no, noves eleccions, quina colla de capsigranys, tots plegats.