Calma tensa al facebook nostre de cada dia.
Onze dies després de les eleccions, predomina la calma i la pausa en general. Independentistes, unionistes, federalistes, tercera via, i d’altres s’han agafat un temps per llepar-se les ferides i com se sol dir, carregar les piles. Evidentment, es continuen compartint noticies o acudits en un sentit o l’altre, però menys virulentes, amb el to suficient per no abaixar la guarda del tot. Han tornat els posts tendres dels animalistes, els interessats que utilitzen el mur per fer publicitat i només publicitat, els ufanosos dels seus viatges, els posts de denuncia, i per esmentar els més assidus: els selfies d’en Joan Teixidor a l’ascensor, les palmeres d’en Rafael Boladeras, l’entendridora cohabitació de l’Enrique González amb l’Hospital del Mar, els partits de basquet dels fills de l’Anna Frago, els poemes de Manuel Hualde, el gust estètic de Pepino Garcia, les fotos de l’Ignasi Reventós, etc., etc. Segur que em descuido de nomenar molts altres que m’agraden i que segueixo, però amb els exemples anteriors només he volgut deixar constància de la diversitat i amenitat habitual al mur.
Ara vull ressaltar dos tipus de post ben oposats:
1r. El post de dijous passat d’en Ricard Gresa, reflexionant sobre la intenció d’ofendre i demanant-nos tolerància a tots. Un molt bon article que recomano a tothom.
2n. Els posts d’un antic amic meu de joventut que viu a Canarias i que dia rere dia segueix buscant i rebuscant entre SCC, Dolça Catalunya, Libertad digital i altres perles, tot allò que insultí furiosament als catalans, sobiranistes o no. Ofensa rere ofensa. Pura maldat. No l’he tret del mur només per recordar la rancúnia d’algunes persones vers Catalunya (aquest diu que hi va viure 25 anys).
Bé, després de la tempestat ve la calma, però no dubteu que al mateix temps, a la calma sol succeir-la una nova tempesta. Ens hi trobarem, que no em falti ningú.
Pere Montalà Vicens 