Fot-li castanya al halloween!
(Dedicat a la meva filla Laia, que ha creat aquest senzill i explícit collage)
A primer cop d’ull sembla que aquesta cosa del halloween és molt engrescadora per la mainada, fins i tot en fan publicitat aquests dies a Port Aventura. La veritat, no hi entenc ni en sé gaire d’aquesta tradició que hem conegut a les ianquis (no em penso documentar ni falta que fa). Evidentment, per les dades, ha de veure amb els morts, la por i el terror que inspira el més enllà. La mainada es revesteix de zombis, fantasmes i tota mena de bestieses d’aquesta mena i s’ho passen bé fent-se por i fent ganyotes terrorífiques, i és clar, tots sabem que les criatures no deixen res per verd a l’hora de fer gresca, provingui dels Estats Units o d’allà on sigui.
Però resulta, que aquí a Catalunya, ja tenim des de sempre una celebració per a Tot Sants, la castanyada (tampoc em penso documentar ni falta que fa), que consisteix a torrar castanyes i moniatos i menjar-los en família. A més a més, és habitual trobar als carrers i places de les principals ciutats del país, les castanyeres, que couen i venen castanyes fetes de poc ficades en senzilles paperines, en modestes paradetes, encara que no és pas d’estranyar de veure’n en forma de màquina de tren antiga, per allò de cremar carbó. Malgrat tot, entre els infants i preadolescents, la castanyada no té el ganxo de halloween, suposo que reduint la qüestió al mínim, degut a l’impacte mediàtic de tot els que és ianqui versus el que és català. No comparéssim pas. No pas de cap manera, ui no.
Tot plegat, això del halloween traspua certa violència: morts, zombis carnívors, destrals i ganivets clavats al cap, carabasses monstruoses, molta sang i fetge en general. Si el que atrau és aquesta violència explícita, jo els demostraré que la “castanyada” comporta més violència, evidentment d’altre mena, a veure si d’aquesta manera recupero l’interès de la mainada per la nostrada castanyada. No sé si és mèrit o demèrit escriure pràcticament tres paraules seguides acabades en “ada”, ho deixaré com a mostra de la violència a l’hora d’utilitzar el llenguatge.
Exemples de violència relacionats amb la castanyada:
- Què solem dir quan algú ens fa emprenyar en grau summe?: et cardaré (fotré, a Barcelona) una castanya que te’n recordaràs…
- Què se sol dir quan un conegut ha patit un accident i s’ha trencat una cama?: es va cardar una castanya de nassos en caure d’una escala a casa seva…
- Què diem quan veiem un accident amb dos cotxes que han topat?: Vaja castanya s’han cardat aquests dos, potser hi ha ferits i tot, …
- Com ens expressem en veure que una persona sagna ostensiblement per una ferida al cap?: hòstia, quina castanya s’ha fotut!
- I que diem quan els mossos d’esquadra s’abraonen contra manifestants decidits a tot: anem-nos-en que aquí no tardarà a haver-hi castanyes…
No vull pas avorrir més amb exemples, crec que ha quedat prou clar. Aprofito aquest article per reivindicar la nostra castanyada i per donar-li un nou enfocament, relacionat amb els exemples descrits, potser així tindrà més èxit i serà més notòria. Les nostres tradicions són la nostra cultura, la nostra forma de ser i no s’han de perdre.
Apa, bon cap de setmana i compte a no cardar-vos una castanya amb el cotxe, o fent esport o bricolatge a casa. Ui, m’acabo de cardar una castanya al genoll amb el cantó de la taula, quin mal…
Escala a la fred.
(A Empori el mot “fred” era femení)
L’escala de la vella casa de can Pellofa d’Empori. Va arribar un dia, no crec pas que tingués més de set anys que van remodelar les corts dels animals de baix per fer-hi un piset de cel ras, una nova cuina i menjador, així com una entrada, tot a peu de carrer. No sé per què, ni m’ho van dir ni els hi vaig preguntar. Des d’aquell dia, la cuina de dalt va deixar d’estar operativa i de resultes, la llar de foc nova ens escalfava quan érem a baix, però el d’alt restava gèlid. I tots dormíem a dalt: els avis dormien sota cairats a la banda del carrer Hospital, orientats a nord; els pares a l’altre extrem que donava al terrat, orientats a sud, i jo al mig, en una habitació sense finestres, orientada a enlloc. Quan arribava la fred de l’Alt Empordà, l’hivern es feia molt llarg. Anar a dormir a dalt, a la part vella era un suplici, embolicat en un munt de pesades mantes i abraçat a l’ampolla d’aigua calenta. Ja podia estar mig desmaiat, que no veia mai l’hora d’anar a dormir, tan sols ficar els peus a l’escala que conduïa al d’alt em gelava fins al moll de l’os. Els llençols eren humits de la fredor endèmica que ho impregnava tot. Un pis tan gran, amb cuina, menjador i quatre habitacions, on només s’anava a dormir, no era pas el lloc més acollidor de la casa. Per tot això, pujava l’escala de casa a poc a poc, retardant tot el que podia el fet de haver d’enfrontar-me a la solitud i la fredor intensa, de la mateixa manera que de bon matí baixava els escalons volant amb l’esperança de poder escalfar-me a la llarg de foc de baix que sempre romania encesa per aplegar a tots els membres de la família. L’escala de casa separava de manera dràstica dos mons ben diferenciats, el d’estar i viure durant el dia i el de dormir, el del confort i el de la rudesa extrema. Era l’escala a la fred, on els escalons indicaven un per un la sobtada baixada de temperatura. Era com entrar en una obertura practicada en una glacera. I no exagero pas. La fred és el record més viu de la meva infantesa.
Paisatge d’Empori (Sant Pere Pescador)
Panoràmica des d’Empori en direcció a l’est, a la sortida de sol. Tot és pla, a nivell de mar si fa o no fa, metre amunt metre avall. En primer terme, camps i més camps de pomeres, no hi ha tros sense conrear. La desembocadura del riu Fluvià, reserva d’aus de tota mena, mostra el meandre que configura l’illa d’en Caramany, en la que un dia em vaig meravellar de veure un ramat de sis o set daines banyudes. Al fons de la gola del riu es poden veure els últims plecs, un xic arrodonits, de Les Alberes, que moren a cap Norfeu. Si es ressegueixen amb la mirada les fileres de xiprers i pollancres és fàcil d’endevinar per on van els camins que duen als camps i a mar. Tanmateix, en la mateixa observació també podeu endevinar d’on ve la tramuntana, doncs hi són posats per protegir pomeres i persones d’aquest impetuós vent del nord. La platja és absolutament verge com un es pot fer la idea veient la puresa de la línia de l’horitzó, on es confonen terra, mar i cel, indiferents a l’absència de construccions o edificis de qualsevol mena. El verd no és pas res un verd de muntanya, ans al contrari: és un verd de plana, de fertilitat, de fecunditat i d’esperança en la futura collida de pomes i altres conreus. Cap a la dreta de la panoràmica hi ha el cortal de la Vila, on l’avi tenia un camp d’userda i on anàvem en carro tirat per l’euga de casa, la Linda. Jo corria ben sol per la llarga platja de set quilòmetres feta de dunes, sorra fina i infinitat de curculles. Al bell mig de la badia de Roses, Empori roman silent, indiferent al pas del temps, si no fos per la perfecció de les plantacions dels arbres fruiters. Tot al seu ritme, natura i pagesos evolucionen. Així és Empori. Així la veig. Així la sento.
“Perdone, no le entiendo.”
Avui a Rubí (Vallés Occidental), m’he trobat amb un home de 62 anys que no m’entenia quan al principi, jo li parlava català. M’he vist obligat a parlar en castellà. Evidentment, li he preguntat si era foraster de fora de Catalunya i feia poc temps que residia al país. La resposta m’ha deixat garratibat: feia més de quaranta anys que vivia i treballava a Robí, procedent d’un poble d’Almeria. M’ha dit que per raons de companys de feina i veïnatge de la ciutat, no havia tingut massa ocasions d’aprendre el català. I així estava la cosa: ell monolingüe i jo bífid.
Al llarg dels anys he conegut i conviscut amb moltíssima gent que només era capaç de parlar en castellà, però com a mínim podien entendre el català. El cas d’aquest home probablement és rar, però us asseguro que és real.
Haig de suposar que ell no se n’ha adonat però jo m’he sentit ferit i trist. Hores més tard he reflexionat sobre el perquè de la meva tristesa i no he sabut donar-me raons vàlides, sobretot perquè tenia por de què la meva ferida s’imposés a altres consideracions políticament correctes, per dir-ho d’alguna manera.
En aquests moments transcendentals en què una majoria de diputats al Parlament de Catalunya, es disposen a iniciar una legislatura que ha de portar el país cap a la independència, o això diuen, o això alguns ingenus ens pensem que faran, percebre aquestes petites anècdotes humanes, molt humanes, ens ha d’animar a mirar de comprendre la realitat actual de la nació. Penso que cal fer un gran esforç de proïsme, alhora que ser contundents en l’anhel d’afermar i ancorar la nostra llengua i cultura, no només a l’escola (evidentment) sinó també, sobretot, en el dia a dia: en el treball, en l’oci, al carrer, amb les autoritats, en les botigues, … En totes i cada una de les nostres activitats i relacions. Si no és així, la nostra llengua morirà lentament d’inanició. Només heu de caminar per Barcelona i parar l’orella.
Si tenim un país i volem tenir un estat, també hem de voler que la nostra parla –ja que ens ha estat donada pels nostres pares- perseveri en el present i es generalitzi en tots els àmbits en el futur.
Perquè em considero català i prou
A veure si anant pas a pas m’aclareixo de qui sóc o de què sóc, no com a espècie, gènere o professional, sinó com a subjecte d’una comunitat.
Provinc de Sant Pere Pescador (Empori, pels iniciats) per tant, sóc santperenc. Sant Pere Pescador pertany a la comarca de l’Alt Empordà, doncs, sóc alt-empordanès. L’Alt Empordà té una comarca bessona, el Baix Empordà, a les hores es pot afirmar que també sóc empordanès a seques. L’Alt Empordà forma part de la província de Girona i estic legitimat per dir que sóc gironí. Girona és una de les quatre províncies actuals que formen la regió autònoma i peculiar de Catalunya, de la qual cosa es dedueix que sóc català. Catalunya, de moment forma part de l’Estat Espanyol i el meu DNI, així com passaport i carnet de conduir diuen, afirmen i rubriquen que sóc espanyol. Seguim avançant. Geogràficament, L’Estat Espanyol està ubicat dins del que es coneix com a península Ibèrica, per tant no és pas cap disbarat que sóc ibèric. Ara fem un salt de qualitat, la península Ibérica forma part d’Europa; no hi ha dubte, sóc europeu de cap a peus per dret de naixement. I a on es troba Europa?: doncs al planeta Terra, que forma part del Sistema Solar, ubicat en un dels extrems de la Via Làctia, que rau immersa en l’Univers. En definitiva, també sóc terrícola, solerenc, vialactienc i universalenc.
Repasso tot el que sóc: santperenc, altempordanès, empordanès, gironí, català, espanyol, ibèric, europeu, terrícola, solarenc, vialactienc i universalenc. Bé, potser he anat un pèl lluny amb els gentilicis. És el que sol passar quan un s’embala i no sap o no vol aturar-se. Penso que és bo, que convé, aturar-se en algun lloc on un es pot sentir físicament i emocionalment còmode i a gust, proper i afí a tot el que l’envolta: persones, cultura, llengua, manera de fer, economia, geografia, meteorologia, etc.
Per un munt de raons indestriables, el qui us parla, s’ha plantat en “sóc català”.
Només espero que els que es troben en altres estadis del “sóc” respectin la meva plantada, com jo he de respectar-los a ells. I si algú no està en cap “sóc”, en deu haver-hi, també els prego que entenguin que hi ha persones que necessitem pertànyer a una comunitat determinada, més o menys gran o important, però concreta. Per alguns, el món és massa gran, massa divers, inabastable, inescrutable.
Calma tensa al facebook nostre de cada dia.
Onze dies després de les eleccions, predomina la calma i la pausa en general. Independentistes, unionistes, federalistes, tercera via, i d’altres s’han agafat un temps per llepar-se les ferides i com se sol dir, carregar les piles. Evidentment, es continuen compartint noticies o acudits en un sentit o l’altre, però menys virulentes, amb el to suficient per no abaixar la guarda del tot. Han tornat els posts tendres dels animalistes, els interessats que utilitzen el mur per fer publicitat i només publicitat, els ufanosos dels seus viatges, els posts de denuncia, i per esmentar els més assidus: els selfies d’en Joan Teixidor a l’ascensor, les palmeres d’en Rafael Boladeras, l’entendridora cohabitació de l’Enrique González amb l’Hospital del Mar, els partits de basquet dels fills de l’Anna Frago, els poemes de Manuel Hualde, el gust estètic de Pepino Garcia, les fotos de l’Ignasi Reventós, etc., etc. Segur que em descuido de nomenar molts altres que m’agraden i que segueixo, però amb els exemples anteriors només he volgut deixar constància de la diversitat i amenitat habitual al mur.
Ara vull ressaltar dos tipus de post ben oposats:
1r. El post de dijous passat d’en Ricard Gresa, reflexionant sobre la intenció d’ofendre i demanant-nos tolerància a tots. Un molt bon article que recomano a tothom.
2n. Els posts d’un antic amic meu de joventut que viu a Canarias i que dia rere dia segueix buscant i rebuscant entre SCC, Dolça Catalunya, Libertad digital i altres perles, tot allò que insultí furiosament als catalans, sobiranistes o no. Ofensa rere ofensa. Pura maldat. No l’he tret del mur només per recordar la rancúnia d’algunes persones vers Catalunya (aquest diu que hi va viure 25 anys).
Bé, després de la tempestat ve la calma, però no dubteu que al mateix temps, a la calma sol succeir-la una nova tempesta. Ens hi trobarem, que no em falti ningú.
Jo confesso…
Des de fa uns quants anys he estat adoctrinat per TV3, el 3/24, Super3, Esport3 i el canal33, i a la pràctica ja gairebé mai parlo en castellà, em costa d’entendre’l i el llegeixo amb certa dificultat, per haver perdut l’hàbit de llegir en aquest idioma, llibres i diaris.
Suposo que aquest adoctrinament, a algunes altres persones, els ha afectat en les seves idees polítiques o en la manera de veure el món, a mi m’ha afectat en la capacitat d’expressar-me en castellà, tal com dic en el primer paràgraf d’aquest post.
I l’he cagada. Ara m’adono que no em serà tan fàcil tenir tractes amb els castellans d’Espanya i amb els ciutadans dels països d’Amèrica de parla espanyola. No puc dir “fenomenal”, “hasta luego” o “salmonete”, per posar uns exemples senzills, sense embarbussar-me. I prometo que abans sabia dir-ho a la perfecció i de forma espontània.
A Barcelona les passo magres si vull anar a veure una peli, la immensa majoria es projecten en castellà. I el que és pitjor de tot, no m’entenen i no els entenc, al carrer, als bars, al metro, i en molts llocs, doncs el castellà és l’idioma majoritari de Barcelona i les ciutats de l’àrea metropolitana, o almenys a mi m’ho sembla.
Per una persona que va estar adoctrinada per la dictadura espanyola fins als vint-i-cinc anys, tirar tot aquest know how és d’imbècil, això no es fa, és anar enrere com els franquets. És regressió sense pal·liatius. Al cap i a la fi, per què collons serveix parlar, escriure i llegir en català? Només ens entenem entre uns quants de nosaltres (els catalans), alguns valencians, alguns illencs de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, alguns de la Catalunya Nord, alguns aranesos, alguns occitans dels sud de França, algun despistat de l’Alguer, i no vull oblidar a alguns de les franges de l’Aragó. Ah, i amb alguns andorrans. Poca cosa si és compara amb el gloriós llegat de l’empremta castellana a Amèrica. El mal sembla fet, però haig d’intentar refer-me. Només així podré redimir el meu pecat i la meva incultura.
M’he imposat una penitència a l’alçada del pecat: a partir d’avui només veure Tele5, Antena3, La Sexta, la Cuatro, la Siete, 13TV, TV1 i tota la resta que emeten en castellà. Una altra decisió que he pres: deixaré l’Ara i em faré subscriptor d’EI Mundo. I en la recerca desesperada de la redempció, provaré de llegir un llibre de Vargas Llosa o de P.J. Ramírez.
Em veig obligat a desterrar les emissores catalanes abans esmentades de la meva visió i oïda. Haig de des-adoctrinar-me de les consignes dels malparits de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Per culpa seva m’he adonat que ja no sóc un bon espanyol, tal com constata el meu passaport, DNI i carnet de conduir. De fet, no sé pas ni que sóc, pot ser només un capsigrany qualsevol.
Rebobino.
Des del naixement a onze anys (Alt Empordà): trepitjar pastifades de vaques pel carrer i aprendre una llengua forastera a l’escola al mateix temps que no aprendre ni a escriure ni a llegir la llengua pròpia. Quina desgràcia més gran! Que trist!
Dels onze als disset (Alt Empordà): internat, Reial Madrid etern campió d’Europa i l’avi que m’explica alguna cosa d’una guerra que no té res a veure amb els llibres de text i que un futur hereu de can Pellofa havia de ser del Barça. Vaig haver de començar a lligar caps pel meu compte.
Dels disset als vint (entre Barcelona i l’Alt Empordà): disbauxa , rauxa i xauxa, a l’hivern anar darrere les noies catalanes i a l’estiu darrere les franceses o alemanyes. El que és per davant, només corria per fugir dels grisos.
Dels vint als vint-i-dos (Entre el mar Mediterrani i l’oceà Atlàntic): embarcat en un puto vaixell de guerra i vomitant cada dia de navegació i també alguns a port a causa d’un excés d’alcohol. No sé si em vaig fer un home, però un alcohòlic quasi. Em cago en la puta fragata Vulcano F-12 i en la puta mili, i en el temps perdut.
Dels vint-i-dos als vint-i-cinc (Barcelona): Inici de carrera professional, mort del dictador i alguna coseta més, com per exemple la reinstauració de la monarquia i tots contents. Els fidels a la dictadura es passaven a AP (després PP) i també a CDC a Catalunya.
Dels vint-i-cinc als seixanta (Barcelona): Votar no a una constitució espanyola de merda, patir un cop d’estat, veure com es passa full a les atrocitats de la dictadura espanyola, constatar que la transició espanyola és una merda, que els governats espanyols de la “democràcia” passen dels catalans i que en Pujol és un desgraciat què es pensa que governa Catalunya i només és un aprofitat de virrei (evidentment del rei d’Espanya) que procura per ell i la camada. I al llarg de tants anys: ascendir, consolidar i davallar a poc a poc en la meva carrera.
Dels seixanta als seixanta-quatre (Barcelona): il·lusionar-me amb la possibilitat de la independència de Catalunya d’Espanya i constatar dia sí dia també que Espanya i els espanyols no ens tenen per res, només pels calés. Bé, sí, també ens tenen per insultar-nos i amenaçar-nos amb totes les desgràcies possibles i impossibles.
Dels seixanta-quatre en endavant (entre Barcelona i l’Alt Empordà): Què collons esperen aquests capsigranys de Junts pel Sí i la CUP per consensuar un president que ens porti a la independència? Que potser es pensen que viuré sempre o què? Ja que la meva vida va començar malament i ha transcorregut diguem que d’aquella manera, seria collonut poder acabar-la bé. Voleu fer el fotut favor!
Com un elefant en una cristalleria
De petit, a la casa de pagès que vaig néixer, hi havia una euga (la Linda), una mula (en Titus), mitja dotzena de vaques suïsses per munyir la llet i parir vedells, una verra i uns quants porcs, conills, gallines, galls, pollets tot sovint i alguna oca. I, sabeu?: tots servien per a alguna cosa. La Linda i en Titus per tirar de les feixugues càrregues del carro o per llaurar, rampinar i altres pesades feines del camp. Les vaques es munyien i parien vedells que desapareixien als meus ulls al pocs dies. Els porcs, un cop ben engreixats anaven de pet a l’escorxador. Recordo com si fos ara mateix, quan la mare em senyalava el gall que menjaríem per nadal o la festa major, tant se val. I parlant de la mare, jo era l’encarregat d’aguantar fort la gallina amb una mà i amb l’altre parar el plat per recollir la sang mentre la mare la degollava. El pare també em feia alguns encàrrecs de tant en tant, com anar a tirar la gatinada ficada en una saca al riu. Bé, prou d’animalades d’un temps passat.
Evoco aquells temps perquè estic sorprès de l’espectacular difusió que té a les xarxes socials aquesta història del brau de Tordesillas, a Valladolid. Estic totalment en desacord amb les curses de braus, els correbous, els braus embolats i tot allò que tingui el sofriment de l’animal com a centre de la diversió. No m’agrada i ho abomino.
Però resulta que també estic en desacord de com es tracten els animals que considerem hipòcritament els nostres amics o aliats, i no em refereixo pas aquells desgraciats que serveixen per a gaudi del menjar, no pas de la necessitat. Em refereixo als cavalls que són muntats per orgullosos genets i amazones que els obliguen a base d’hòsties a fer coses impensables. Em refereixo als gossos que tiren de trineus com a esport i no per necessitat, als gossos que romanen hores plorant en les terrasses de la ciutat tot esperant el retorn de l’amo, als ocells captius a les gàbies, als rèptils atrapats als minúsculs terraris, als dofins obligats a donar espectacle i tantes coses com és en veuen en zoos, circs i altres llocs.
Penso que els animals, els nostres companys a la terra, han de viure en llibertat i respectats per nosaltres (lògicament, aquells predadors que ens podrien tenir com a dieta, millor ben lluny, això si, respectant els seus hàbits naturals).
Portar un gos amb una cadena o morrió és humiliar-lo, muntar un cavall o pujar a un elefant, no deixa de ser un acte de superiorat i menyspreu cap a l’animal. És dir-li que ha d’estar a la nostra disposició i carregar amb el nostre pes o el pes d’aquelles càrregues que nosaltres disposem; i és clar, s’ha d’estar a un lloc a on el podem tenir controlat en tot moment. Diuen que el cavall és noble perquè és deixar muntar a l’esquena, jo personalment penso que és curt de gambals per deixar-se domesticar i també podria dir algunes coses sobre els gossos. No pretenc pas tenir raó, només fer reflexionar a molta gent escandalitzada sobre el tracte que s’ha de donat al brau mort a Tordesillas. A un animal se’l pot matar a llançades o tenir-lo mort en vida durant molts d’anys.
Als animals dits irracionals és millor no fer-ne cas, deixem-los viure en llibertat, en una llibertat compatible a la dels animals dits racionals. Aquesta utopia l’he vista en alguns llocs del món i sé que és possible.
Me la jugo: el que m’agrada més de Sant Pere Pescador.
M’agrada entrar-hi pel pont sobre el riu Fluvià malgrat haver de posar en perill la xapa del cotxe, de tan estret com és. Però jo mesell, si quan enfilo el pont, a l’altra banda veig un cotxe amb caravana o la sarfa per posar uns exemples, m’espero fins que hagin creuat. Quan travesso sempre miro a dreta i esquerra del riu per contemplar, orgullós, la bellesa del paratge (el campanar de l’Armentera faig com si no el veiés). Sovint vaig a buscar la mota per entrar pel parc del riu a casa.
M’agrada que el mar estigui un xic lluny del nucli urbà en un poble eminentment agrícola, on els camps molt ben treballats de pomeres ocupen moltes hectàrees. El que vulgui anar a mar hi pot anar perfectament a peu, en bicicleta, a cavall, en tractor, en cotxe o en barca de rems o a motor si no sobrepassa els tres nusos de velocitat. A mar s’hi trobarà un gran sorral ple de dunes si la tramuntana ha fet de les seves. Són set quilòmetres de platja verge en-marcada pels aiguamolls. Recomano descalçar-se i passejar per la llongada una bona estona assaborint la puntual marinada de cada dia. I si us agrada fer altres coses, vosaltres mateixos, hi ha sorra de sobres.
M’agrada que el terme estigui ple de càmpings que atrauen uns turistes familiars, tranquils i carregats de bicicletes, àvids de sol i de pau. Només es veuen pel poble els dies de mercat i algun dia senyalat, a la nit, en els diferents restaurants amb terrasses a la fresca. Tot i en ple estiu, es pot afirmar que els estiuejants no interfereixen en la plàcida vida del poble.
M’agrada la convivència entre natius, nouvinguts d’arreu i sobretot, amb romanesos, sud-americans marroquins i gambians. Ben segur que es tracta d’una convivència imperfecta, però convivència al cap i a la fi.
M’agrada especialment el dissabte quan surto a comprar tabac, diari, pa, fruita, verdures, el peix o la carn. I em plau perquè trobo moltes romegueres on enganxar-me una bona estona, la manera més ràpida i fàcil d’assabentar-se de les novetats: natalicis, defuncions, casaments, divorcis, obres, compres, vendes i de tot allò que sol ser noticia en un nucli petit de població.
M’agrada el silenci, sentir els ocells i les fulles dels arbres que es mouen amb l’aire (la tramuntana menja a part), la remor de les estelades que onegen al campanar, les rotondes o en cases particulars; i més que una altra cosa, quan plou m’agrada sentir la fressa de la pluja sobre teulades, carrers, terrasses, horts, camps i riu. I encara que només sigui un xic, em mostro als núvols per ser ungit amb l’aigua que cau del cel.
M’agrada el camí de Vilamacolum perquè hi descansen pares, avis, ancestres i familiars de tota mena i perquè algun dia, el més tard possible, també hi faré estada. Tanmateix m’agraden tots els camins que menen a Sant Pere Pescador, el de Torroella de Fluvià, el de Castelló d’Empúries, el de l’Armentera (un xic menys) i el del Cortal de la Vila (ara dels càmpings) que duu a Sant Martí d’Empúries.
I ja per acabar, confessar una cosa: el que més m’agrada de Sant Pere Pescador és el nom que li van posar durant la segona república: Empori.
Pere Montalà Vicens 