Què fa únic Sant Pere Pescador?
Es podria dir que tots els pobles de l’Empordà tenen coses en comú, però si s’observa bé, també es podria afirmar que tots i cada un són substancialment diferents. Us parlaré del meu poble com ja he fet en diferents ocasions.
Què té de diferent, per no dir únic, Sant Pere Pescador (Empori durant la segona república)?
- Set quilòmetres de platja verge i amb dunes a caprici de la tramuntana, al bell mig d’una de les deu badies més maques del món.
- Un xiringuito de platja on no es pot menjar peix fresc (si és vol menjar bona carn, paga la pena)
- Un plat tradicional de peix únic i diferent: “el peix a l’olla de Sant Pere pescador”
- Probablement (no he sabut veure-ho a internet) és el poble de tot Catalunya amb més càmpings.
- També és el lloc de Catalunya on es poden practicar en millors condicions el surf de vela i el skysurf.
- Un riu cabalós i navegable des del nucli urbà fins a la gola a un quilòmetre i mig, des d’on accedir a mar obert.
- Un club nàutic al riu i un embarcador municipal.
- Pràcticament la totalitat del terme municipal està dedicat a l’agricultura i conreat, on destaquen els camps de pomeres. Veritablement, un no sap si es troba en un poble de costa o interior.
- Sis carreteres asfaltades sis, surten o arriben al poble: La de Castelló d’Empúries, la de Vilamacolum, La de Torroella de Fluvià, la de l’Armentera, la de Sant Martí d’Empúries i per acabar, la de la platja.
- És tanta l’aigua disponible, que cada casa té un pou. L’aigua corrent es va instal·lar fa pocs anys i no tothom hi està connectat.
Atenció: Convido als santperencs a què m’informin, de si creuen que hi ha alguna cosa més que faci diferent i únic el nostre poble.
No es pot anar a Eurodisney sense agenda.
S’ha de complir amb els fills malgrat la mandra de fer algunes coses amb ells, com ara passar un cap de setmana a Eurodisney. No era pas la primera vegada, ho havia fet en un parell d’ocasions amb la filla gran i ara em tocava anar-hi amb la filla petita d’onze anys, aquella edat en què es donen a l’hora la fantasia infantil i l’impuls exaltat de la preadolescència. A més a més, la meva filla petita és força alta per la seva edat i podia pujar a les atraccions més fortes des del punt de vista físic i psicològic (això va per mi)
No vull pas parlar de les muntanyes russes amb corbes molt tancades, baixades vertiginoses i bucles no aptes per hipertensos, tampoc dels ascensors que baixen de cop cinc pisos i altre cop que no ha estat res; tampoc de les vagonetes que giren com baldufes, posant a prova l’estat de l’estómac. Mai de la vida us avorriria amb dissertacions sobre l’entrenament per la vida que significa fer cues d’hora i mitja. Tanmateix no us parlaré de la merda de menjar que estàs abocat a deglutir sí o sí. Per què parlar del clima horrorós de París, entre set i deu graus (enfront del vint de Barcelona) i de la humitat ambient què es fica fins a l’ànima? No cal parlar pas del maldecap per la pressió atmosfèrica, de lumbàlgia severa per la humitat, del dolor de cervicals provocat per les vagonetes dels collons de muntanyes russes, del restrenyiment causat pel menjar antinatural i, per descomptat, de les agulletes causades per anar amunt i avall com una baldufa, ni del mal d’oïda per escoltar tot el sant dia la mateixa música. No, definitivament, val més no parlar-ne.
Del que sí que us vull parlar, és de l’agenda. Quan surts de viatge, normalment ho fas amb el propòsit d’oblidar el dia a dia: feina, clients, agenda, organització, … i mentalment es fa un punt i a part. A gaudir que són dos dies! I una merda! Sense agenda no ets ningú. La necessites pels horaris d’esmorzar, definits i concrets (no de tal hora a tal hora), per saber a quina hora obren i tanquen Eurodisney i Disney Studios, que canvia segons el dia de la setmana. La agenda es imprescindible per controlar el Fast Pass inevitables si és que vols anar a les millors atraccions o les més noves, per poder veure la cavalcada a tal hora i el final de festa amb focs artificials també a tal hora. L’agenda també és imprescindible per menjar amb una mica de decòrum en algun dels pocs restaurants decents o en els buffets dels hotels, perquè és impossible sense reserva feta un dia abans i ben anotada per no oblidar-ho. I també agenda per controlar que has vist, què has fet i que vols tornar a fer i com fer-ho, a fi d’evitar cues de més d’una hora i mitja. En definitiva, sense agenda a Eurodisney, és tirar els diners. D’això us volia parlar i ja està dit.
Si no hi ha res de nou, crec que he complert amb les dues filles i no em caldrà tornar-hi. Uf.
La genuïna cuina de can Pellofa a Empori (Sant Pere Pescador)
Així, tal qual, la van abandonar avis i pares. I així la conservo. La llar de foc, la cuina econòmica, l’aigüera de pedra, el terra bast de velles rajoles, la llumeta que reforçava la claror del foc en les llargues nits d’hivern.
Aquí cuinaven, aquí vivíem un munt d’hores i aquí, davant de la llar encesa, la mare en rentava ficat dintre d’una palangana amb aigua calenta.
Els meus records d’aquells temps estan fets de bocins, de flaixos breus però intensos. No tenen ni continuïtat ni cronologia, són el que són, petits moments d’un tipus de vida que ja no tornarà. Eren els anys cinquanta, quan de set dies a la setmana, es menjava escudella i carn d’olla un mínim de tres dies i quan el sopar se servia gairebé sempre des de la brasa del foc.
I què recordo?: una oca corrent sense cap durant quasi mig minut per la cuina malgrat els esforços de la mare per empaitar-la. La iaia esclovellant pèsols, mongetes o faves. L’avi clavant la forquilla a la llesca de pa per posar-la a torrar davant de les brases. Un cap sencer de xai que surt de les graelles de la brasa i que l’avi trenca amb habilitat, un segon abans d‘oferir-me el maxil·lar inferior perquè rosegues les genives que contenien una carn gustosa. El pare pastant la massa dels bunyols a la taula de la cuina, que en realitat era una pastera fonda i generosa. La mare coent-los a la paella sobre la brasa. La iaia desant-los en olles i cobrint-los de sucre, procurant que jo no hi fiqués ma. La mare fent anar el ventall amb força sostinguda a les entrades de la cuina econòmica per atiar les brases. Tots cinc de casa, sempre cohabitant ben junts.
I ja per acabar, el record més nítid i especial de tots: la nit bona. Jo, un infant, em dedicava a fer anar calent el tió perquè cagués a dojo. La mare vigilava que no em fes mal, el pare reia i la iaia recollia hàbilment amb el davantal estès sobre les brases de la llar, els caramels i altres dolçaines que anaven caient per la xemeneia de tant en tant. On era l’avi? Enfilat a dalt del taulat i empassant-se el fum, ben abrigat, pobret.
Encara trobo a faltar els avis Santiago i Aurora, i els pares –per descomptat- en Joan i la Lola, sempre presents a la cuina de can Pellofa.
Restaurants de l’Alt Empordà que millor que t’ho pensis dos cops abans d’anar-hi.
Els següents comentaris, òbviament, són fruit d’experiències personals recents. De la mateixa manera, que va costar-me molt de seleccionar-ne 4 per recomanar, també m’ha costat una barbaritat triar-ne 4 per posar-los un però. Confio que ningú es molesti, però jo ho veig així i crec que és bo que els meus amics i amigues ho sàpiguen.
Si tens una bona gana
El Bulli
Roses. Cala Montjoi. 3 estrelles Michelin, considerat en cinc ocasions com a millor restaurant de l’any al món. De la mà de Ferran Adrià combina ingredients inusuals amb sofisticades tècniques científiques i innovadores. De fet, calia una gran explicació del cambrer o cambrera perquè el comensal tingués una idea aproximada d’allò que anava a degustar.
Del preu no en parlarem perquè està TANCAT I BARRAT.
Si tens ganes de peix
El Tròpic Beach (més conegut com el “Xiringuito”)
Empori (Sant Pere Pescador) . Molt a prop del sorral de la platja de dunes i davant del càmping l’Àmfora, situat en plena natura a l’última platja verge de Catalunya. Tenen bona carn per atipar-se però de peix res de res, gambes congelades d’Andalusia i calamars a la romana també congelats. Veus i sents el mar però NO TENEN PEIX. El cafè en una màquina
Preu més que raonable. S’ha de pagar trinco-trinco.
Si tens ganes de rememorar vells temps
El Motel Empordà
Figueres. Clàssic i elegant. Amb magnífiques vistes al paisatge de xiprers i conreus de l’Alt Empordà. Un referent durant molts anys, el restaurant predilecte de Josep Pla quan es decidia a pujar des del Baix Empordà. La cuina de mercat d’en Mercader sempre havia estat un acurat equilibri entre la tradició i la modernitat.
Però la crisi l’hi ha fet mal, ha perdut personalitat, per no dir qualitat. Francament decebedor en els darrers temps. NO ÉS COM ABANS.
El preu ja no té rellevància.
Si no tens gana
L’Ancora
Roses. Atractiu, a peu de sorral a la platja, a prop del port, amb una magnífica terrassa. De nit, s’hi està bé i fa molt de goig. Crida l’atenció per passar una estona agradable sopant. Doncs, bé, és ideal per si no es té gaire gana perquè la carta, malgrat ser atractiva, promet el que no et vindrà, ni per quantitat ni per qualitat. Suposo que està més pensat per turistes estrangers que no pas per gent del país. S’HI POT PICAR UNA MICA I PROU.
Resulta molt car pel que et donen.
Peix a l’olla d’Empori (conegut també com a Peix a l’olla de Sant Pere Pescador)
Origen:
Cuina d’homes i que no se m’enfadi cap dona. En dies senyalats, els pescadors d’Empori varaven les barques a la gola del Fluvià, feien foc, hi posaven una olla gran i hi llançaven dintre el peix de “destrio”, aquell que rebutjaven les peixateres (que eren invariablement les seves dones). Després de menjar i beure solien cantar havaneres. Bé o malament, no en tinc ni idea, només hi vaig acompanyar el pare una vegada quan tenia cinc anys.
Ingredients
- Escórpores , rogers, llucets, alguna castanyola (sèpia pròpia de la zona), pagell, orades petites, algun franquet,…
- Oli, julivert i pèsols.
Preparació.
- (Nota: sobretot no fer sofregit) Primer es tira un bon raig d’oli fins a omplir el fons de l’olla (millor ben gran), després el julivert tallat a bocins i finalment el peix, abocant aigua fins a cobrir-ho tot. Quan el bull és ben palès, s’afegeixen els pèsols.
- Es recomana força pa perquè el suc és gustós, generós i no embafa.
Bon profit i bona cantada d’havaneres
Recomanació de restaurants de l’Alt Empordà
A la meva dona, a la meva filla petita i a mi, no ens agrada gaire sortir a dinar o sopar fora de casa. Ens agraden els plats senzills, valorem la matèria primera i preferim el peix a la carn. També som més d’amanides que de viandes. Amb aquesta premissa, he seleccionat només 4 restaurants com els meus preferits a l’Alt Empordà. Perquè a vegades també convé sortir a menjar fora. És obvi que he hagut de descartar alguns restaurants clàssics de tota la vida per diferents raons com poden ser: pèrdua important de qualitat, preus de canar, sofisticació allunyada de les arrels o excessiva lentitud per manca de servei.
Cal Campaner Roses. De tota la vida (fa cap a 40 anys que hi vaig). Peix fresc, no falta mai un bon turbot i les millors gambes del món, les de roses; tanmateix tenen garotes quan n’han de tenir. Només planxa, amb un toc d’experiència del Bulli. Preu lògic segons la llotja del peix.
La Punta L’Escala. De quasi tota la vida (fa 30 anys que el conec). Amb vistes al mar. Les millors anxoves de L’Escala preparades en recepta pròpia. Peix i marisc fresc servit amb una salsa vinagreta amb herbes del país de recepta pròpia, única, sempre et falta pa per sucar. Preu raonablement lògic.
Chez Luisette Garriguella. Aquest és nou, inaugurat la primavera passada per ex-publicitaris. Cuina del país, variada, amb tocs creatius i moltes ganes d’agradar. Una magnífica terrassa a les nits d’estiu sota les estrelles de l’Albera. Preu enrotllat .
Eric Sant Pere Pescador (Empori a la 2ª República). Al carrer Major, zona de vianants. Les millors pizzes que he menjat mai (i són molts anys), grans, fines, cruixents i saboroses. Especialment recomanable la de kebab. Amanides de crudités generoses i coloristes. Preus d’estar per casa.
Caragols al senyal de trànsit.
Origen:
Un bon dia, uns amics d’Empori (Sant Pere Pescador) vam trobar un senyal d’estop atrotinat, més que res perquè estava ben doblegat gairebé tocant a terra. Era la nostra per aconseguir una bona llauna, gran i consistent per coure els caragols. Dit i fet. Vam pensar que estava prou clar que allà un conductor s’havia d’aturar per collons.
Ingredients:
- Caragols bovers ben dejunats (no si admeten caragoles)
- Tomata, cansalada i salsitxes picants, per fer la salsa de tomata tradicional d’Empori. Més cuita que poc cuita.
Preparació:
- Una vegada rentats, els caragols es col·loquen ordenadament al senyal de tràfic amb la boca cap a vall. Com que tenen tendència a moure´s, es va tirant sal què els fa estar quiets.
- Quan comencen a cremar-se de viu en viu i treuen baba, els caragols xiulen, senyal de què tot va bé
- Quan deixen de xiular, se’n tasta un o dos aleatoris per comprovar que està prou cuit i que segueix el cul, que també s’ha de menjar.
Bon profit:
Es recomana sucar gairebé cada caragol a la salsa de tomata, alhora que emportar-se algun tall de salsitxa o cansalada, acompanyat de pa. També es recomana vi negre d’Espolla amb porró.
Ceba al cop de puny
Origen:
El meu record més antic d’aquesta manera de menjar la ceba és a l’era de Riumors quan tenia pocs anys, el poble de la mare a menys de deu quilòmetres de Figueres. Al bell mig de la pols i amb tots els homes amb barret de pallaire per aguantar el sol del migdia. A casa, a Empori, també es preparava tot sovint, a part de l’amanida verda convencional.
Ingredients:
- Ceba de Figueres, millor ben gran.
- Oli d’oliva de trull de l’especialitat “argudell” pròpia de l’Empordà.
- Vinagre de vi
- Sal
Preparació:
- Es treuen les fulles superficials, es renta amb aigua i es col·loca sobre el pedrís de la cuina.
- Amb decisió i força, se li dóna un bon cop de puny de dalt a baix a fi d’esbardellar-la.
- Es torna a rentar bé amb aigua, d’aquesta manera si és un xic folla, perdrà la fortor.
- A les hores s’obra com una flor, sense que quedi trencada enlloc.
- A continuació s’omple bé d’oli, una mica de vinagre i sal al gust de cadascú.
Bon profit.
- Vas trencant els talls de ceba amb les mans i comences la degustació.
Pere Montalà Vicens 