Esperant l’acord entre Junts pel sí i la CUP, tot fent un cigarret.
Estan tan ufanosos els unionistes per les carabasses de la CUP a Mas que he tingut un pressentiment: demà hi haurà acord, hi haurà president o alguna cosa per l’estil i es podrà formar govern per tirar el procés sobiranista endavant.
Està clar que no us he dit quina mena de cigarret m’estic fumant, però tant se val.
I què farà el Govern de l’Estat? A hores d’ara ja se saben algunes de les seves properes actuacions, en la línia de les que ja s’han executat fins ara i que són prou conegudes per a tothom. I jo em pregunto: què passarà si el govern de la Generalitat desobeeix les ordres del Govern Espanyol? Em puc imaginar coses, totes dolentes, encara que la veritat, no en tinc ni la més remota idea. No sé pas fins a on estan disposats a arribar uns i a aguantar altres. A on seran les línies vermelles d’unionistes i independentistes, està per veure, potser tot dependrà de mitjancers europeus i es dissoldrà com un tarró de sucre aquella coseta de què el tema de Catalunya és un assumpte intern d’Espanya.
Collons!, molt millor el fum d’aquest cigarret que el fum d’una espelma a Santa Rita, defensora de les causes més difícils.
No tinc pas por a demà, si més no, això és el que tracto de representar davant dels que m’envolten. Com se sol dir en aquests casos, la professó va dins. I redéu, us puc assegurar que a la professó hi ha de tot: encaputxats, beates, guàrdia civils, legionaris, molts capellans amb les gales dels oficis solemnes i una bona representació de manaires enfaixats. Però no, no tinc por, si de cas mitja basarda.
No en tinc prou amb un cigarret. N’encendré un altre.
Estic cremat de mirar la tele.
He perdut tot interès. No m’agrada mirar la tele, dia a dia ho faig menys i quan la miro també estic fent altres coses a l’hora. Algun dia veig Polònia o l’APM, algun altre un documental de fer la migdiada al 33 i de tant en tant poso les notícies, sí és que no entrevisten cap polític. Trobo pedant en Cuní i pedants els seus convidats a la tertúlia; a en Cruanyes de TV3 el trobo tou. De les cadenes espanyoles només veig en Wyoming o l’Évole molt esporàdicament i les retransmissions del Barça, que miro sense so, o d’una bona peli que fa temps que no he vist, que sí que la veig amb so, no es tracte tampoc de perdre el castellà. I que consti que tinc dues teles Sony, bones i grans, tant a Barcelona com a Empori, però ni així. Molts dies ni tan sols la poso, quedant totalment a disposició de la dona i la filla. Haig d’estar molt i molt avorrit per posar-la jo mateix i, sabeu que passa? Doncs que no paro de cardar zàping amunt i avall, avall i amunt, donant a cada cadena l’oportunitat d’un miserable fotograma (1/24 de segon) perquè m’atrapi. Difícil, molt difícil que després d’uns minuts amb el zàping no acabi apagant-la. Tanmateix, s’ha de saber que m’agrada anar a dormir com les gallines, de manera que queden descartats molt programes a partir de dos quarts d’onze de la nit.
I com es compensen aquestes hores d’esbarjo a casa sense tele? En el meu cas, amb el facebook, el blog i llegint, sobretot llegint. En els darrers anys llegeixo entre 3 i 5 llibres al mes, segons la seva durada. I des de fa dos anys i escaig, ja no necessito desar al soterrani en caixes oblidades, tirar o cremar els llibres llegits (no tinc facsímils i a casa m’agraden les parets buides) que de tot he fet, sinó que els tinc desats en aquest meravellós invent del i.pad. Ja no ho d’anar carregat de llibres amunt i avall quan viatjo o vaig de cap de setmana, o senzillament em moc per Barcelona. M’he avesat a portar-ne sempre de comprats i així puc llegir en tot moment que ho trobi convenient. És molt còmode. Algú em pot criticar que així es perd la màgia del llibre i del paper. A mi me’n refot, el que m’agrada és llegir, i a més a més, puc escriure notes i triar la grandària de la tipografia, que ja tinc una edat. Al llarg de la meva vida, he tingut alguna època de poca lectura, però sempre m’ha agradat i sempre he tornat a llegir amb passió renovada i sense mesura. M’agrada llegir, d’això no n’estic gens de cremat.
Cagontot, segueixo fumant.
I això vol dir que encara no s’ha declarat la independència. Els diputats sobiranistes xerren que xerren a veure si es posen d’acord en alguna cosa, mentre el Govern d’Espanya vinga avisar la premsa perquè doni fe dels escorcolls a CDC, a més a més de detenir empresaris. I això pocs dies després de les compareixences davant del TSJC dels imputats del 9-N. Tot plegat és una guerra bruta de dimensions còsmiques. No sé pas com se sent la gent independentista, però sí que sé com em sento jo i us puc dir que les meves emocions són com una muntanya russa que ara puja, ara baixa, ara pren una corba cap aquí i ara una altra cap allà. O sia que tinc moments d’ànim i altres de desànim, moments en què calaria foc a tot i altres que busco el tao en els estels de l’univers. Sóc conscient que la independència és un anhel que comporta dificultats gegantines, però collons, que almenys es posin d’acord Junts pel Sí i la CUP, d’una puta vegada. Que facin alguna cosa, però que la facin com més aviat millor. No va dir en Mas que si calia, faria un pas enrere? Doncs vinga, ara poder toca, com a hereu d’en Pujol i còmplice de la camada. I els de la CUP que reflexionin sobre el que de veritat és prioritari, que en general són molt joves i els hi falta experiència. Au va, si us plau, feu alguna cosa. No hi havia persones importants de la societat civil en les llistes de Junts pel Sí? No hi ha cap que pugui ser president o presidenta, emparada pels polítics professionals? No hi ha algun lloc rellevant o en Mas pugui gaudir d’un merescut descans? Fotuts polítics, us voleu deixar estar de collonades i mirar-vos el melic, va, home, penseu en la gent que us ha votat. Penseu que alguns hem promès deixar de fumar si s’assoleix la independència i comencem a pensar que no podrem morir sans. I en sé d’un que va prometre tornar a creure en Déu si la cosa anava bé, és que, pobre, està condemnat a anar a cremar a l’infern. Sospito que el govern d’Espanya quan veu els dubtes i les misèries d’aquí, es fot un fart de riure, alhora que dissenya noves malifetes amb connivència, cohabitació i nocturnitat amb jutges, fiscals i tribunals afins. Avui ens fereixen, demà ens mataran i demà passat ens remataran. Malgrat tot, encara em queda un bri d’esperança i provo d’anar fumant menys per deixar-ho sense tant de trauma el dia que es proclami la independència. Fotuts polítics, us aviso, no jugueu amb els sentiments de les persones, perquè pot arribar el dia en què la revolta sigui inevitable. I sobretot, què cony, no jugueu amb els meus, que ja no sé si fumo per plaer o per masoquisme, i tampoc sé si deixaré de fumar algun dia o és millor que fumi, posi l’ànima en repòs i que passi el que hagi de passar. Cagontot.
Has navegat mai en una tempesta?
S’havien anunciat unes maniobres conjuntes pels voltants de l’estret de Gibraltar. Primer salparien els dragamines de Porto Pi, que eren més lents, i cap a l’ocàs salparia la fragata Vulcano F12 (el vaixell d’on guerra on feia la mili com a timoner) i ens retrobaríem tots al port de Tarragona. Des d’allà la flotilla salparia rumb a Cartagena on es trobaria amb el creuer Canarias (buc insígnia de la Marina Espanyola), dos destructors i un submarí.
Quan vam salpar cap al tard de Palma de Mallorca, la mar estava un pèl moguda, i per a quan vam agafar la velocitat de creuer, la proa començava a enfilar-se a cavall d’unes ones cada vegades més altes. Ja de nit tancada, al pont de comandament es parlava de mar gruixuda. A trenta milles nàutiques del port de Palma rumb a Tarragona es parlava sense embuts que allò podia transformar-se en una galerna. A mitjanit, quan jo entrava de guàrdia al pont de comandament, es va declarar l’estanquitat Bravo, la més alta (tots els ulls de bou exteriors i escotilles interiors, tancats, i amb la prohibició de no moure’s per coberta).
De peu, dret a la canya, vaig comprovar que la bitàcola i la giroscòpica es movien nerviosament d’estribord a babord i de babord a estribord sense control, malgrat els meus esforços per dur el rumb amb la derrota establerta. La proa s’enfonsava i emergia violentament, esquitxant d’aigua el pont.
Navegàvem a “avante media”, a uns set o vuit nusos. Un fort cop de mar per l’aleta de babord va arrencar-me de la canya, tot cardant-me de lloros per terra. Adolorit a la natja esquerra i cada cop més marejat i a punt de vomitar, vaig sentir que l’oficial ordenava que em trinquessin (lliguessin) a la canya.
Mitja hora més tard ja havia vomitat dos cops, però seguia trincat al timó perquè el meu company timoner de guàrdia havia vomitat cinc vegades i estava mig desmaiat. Tenia la impressió que el timó tenia vida pròpia, el fill de puta es movia tot sol al ritme de les onades i del vent; jo només em limitava a donar-li voltes ara a babord ara a estribord sense sentit. L’oficial de guàrdia parlava pel telèfon intern amb algú i informava (ho vaig sentir) que el vuitanta per cent de la tripulació de guàrdia estava marejada i que els informes meteorològics eren del tot pessimistes per les pròximes hores.
Cinc minuts més tard, entrava al pont el capità amb un posat seriós i agafant-se allà on podia per no caure, això sí, amb una gran dignitat
- ¿A que altura vienen las olas? –va preguntar el capità a l’oficial de guàrdia.
- Calculo que a unos seis metros de media, señor –va respondre l’oficial de guàrdia.
- ¿Alguna novedad en las previsiones del tiempo? –va seguir fent preguntes el capità, mentre s’estacava al seu seient de comandament.
- No señor, pero la tormenta no tiene visos de amainar, mas bien al contrario –l’oficial estava groc com una llimona.
- ¿Seguimos el rumbo previsto hacia Tarragona?
- No exactamente señor, he ordenado virar siete grados a babor para acometer las olas por la amura de proa.
- Umm!…Y tú, timonel no puedes pilotar este barco con un poco más de dignidad, ¿no ves que estamos zigzagueando?
De sobte el capità es va dirigir cap a mi, quan anava pel catorzè parenostre i la quarta vomitada.
- Sí, …si señor –vaig respondre mentre mirava si la galleda de les vomitades seguia a prop meu.
La mitja hora següent tot va empitjorar. Les onades van arribar als vuit metres d’alçada, la considerada crítica per l’estructura del Vulcano. Al company timoner de guàrdia feia estona que l’havien dut al llit desmaiat de veritat. Estacat a la canya, alimentat a la força amb galetes i fent la vomitada de rigor de tant en tant, veia amb creixent basarda com la proa s’enlairava amunt, fins que perdia el contacte amb l’aigua i queia bruscament cap al negre fons del mar fins a xocar de nou contra l’aigua, produint-se una gran explosió d’aigua i escuma que cobria tot el vaixell, pont de comandament inclòs.
El capità tenia la mirada fixada en la proa i sense girar-se, va ordenar una de les maniobres més perilloses en aquell mar.
- ¡Empopada, ciento ochenta grados a babor!
- ¡Ciento ochenta grados a babor! –vaig repetir com un lloro, tal com era la meva obligació, fent voltar el timó a babord i vomitant bilis sobre la bitàcola sense preocupar-me de la galleda.
- ¡Avante poca, revoluciones al mínimo! –va ordenar el capità.
- ¡Avante poca, revoluciones al mínimo! –va fer el lloro marejat.
La maniobra quasi no es pot explicar per temor a no ser creguda. El Vulcano va agafar escores (l’escora és la inclinació de costat d’un vaixell) de fins a quaranta-dos graus, el pal major i els radars tocaven les crestes de les onades que ens envestien de costat en girar. Aquest gir per empopar es va eternitzar fins que el Vulcano va donar el cul -perdó, la popa- a les onades, que seguien enlairant-nos cap al cel turmentós i retornant-nos a les profunditats d’un mar negre com la gola del llop.
No feia ni vint minuts que dúiem aquell rumb quan el capità dels collons va donar una altra ordre:
- Ciento ochenta grados a estribor!
- Ciento ochenta grados a estribor! –va replicar el lloro sobresaltat.
¡Hòstia!, aquell militar volia tornar a agafar rumb a Tarragona i encarar de nou les putes onades. Altra vegada les escores van ser de vertigen mentre tot cruixia i el puto Vulcano semblava un submarí navegant entre dues aigües.
- ¡Avante media! –va ordenar el capità.
- ¡Avante media! – va iterar el lloro esmaperdut.
Vam navegar mitja hora més contra les onades malgrat que aquestes seguien elevant-se a la temuda alçada crítica pel vaixell. El relleu de les quatre de la matinada no es va presentar. El capità amb veu monòtona i fastiguejada va ordenar de nou d’empopar, amb la consegüent maniobra d’escores impossibles. Com era de preveure, el meu estómac sencer no va trigar a anar a petar a la galleda.
Encara vam recular i avançar dues vegades més fins que la turmenta va amainar i l’alçada de les onades va anar minvant fins a la categoria de marejol. Amb avante toda i les revolucions al màxim el Vulcano va atracar al port de Tarragona vint-i-escaig hores després d’haver salpat de Ciutat de Palma, una singladura que en condicions normals es podia fer en set.
El bisbe de Tarragona, monsenyor Torrella en persona, va oficiar al menjador del Vulcano una “missa d’acció de gràcies” perquè havíem arribat sans i estalvis. L’assistència va ser obligatòria. Els militars i els capellans anaven sempre de la mà en aquells temps.
El primer cigarret amb el vaixell atracat a port va ser sublim.
Els dofins tenen tetes?
20 anys, Fragata Vulcano F-12, a alta mar. La guàrdia de dotze de la mitjanit a quatre de la matinada era la més temuda perquè trencava el són per la meitat. Era una nit maca, plena d’estels a on es podien observar amb facilitat les poques constel·lacions que coneixia. La mar estava encalmada, tan adormida com jo mateix.
El Vulcano navegava mandrós pels volts de l’illa de Formentera. No hi havia perill de mareig. El meu company de guàrdia va ser el primer a agafar la canya (timó per a profans). Vaig decidir sortir a fer un cigarret al pont d’estribord. Tenia la intenció que la lleugera brisa provocada pels dotze nusos del vaixell em despertés del tot.
Mirava el reflex de la Lluna sobre aquella mar suau i acollidora, quan vaig notar una veu i una presència darrera meu.
- ¿Sabías que los delfines tienen tetas?…-
Què? Vaig pensar sense obrir boca, mig sorprès, mig divertit i espantat del tot quan vaig notar que l’oficial de guàrdia em posava una mà al pit en un suau moviment de grapeig. Es tractava d’un alferes de corbeta jove i ben plantat, de moviments elegants i uniforme impecable.
No estava gens segur de què fer (era un oficial de la marina de guerra en temps de la dictadura), només tenia clar que volia escapar-me de les seves mans. Em vaig moure de sobte i amb un xic de violència quan em va semblar que la seva cara se m’acostava massa, amb l’excusa de què havia d’entrar de guarda a la timonera (això vaig dir). Ell es va quedar allà amb un somriure misteriós als llavis. Jo, cames ajudeu-me cap a dintre.
La meva educació catòlica, apostòlica i romana, eminentment masclista, va quedar molt sacsejada per l’experiència. Vaig celebrar alleugerit de no veure l’alferes per enlloc. Instal·lat a la canya, vaig fixar la vista a la proa del vaixell i en els graus que marcava la bitàcola. Desitjava intensament que passés quelcom: que emergís una balena gegant, que fóssim atacats per un submarí groc, que comencés una bona tramuntanada, que de cop i volta el puto Vulcano apareixes en el triangle de les Bermudes o que el sobrevolés una nau extraterrestre de les que ho xuclava tot; qualsevol cosa que apartés la meva ment del record d’aquelles mans engrapant-me els pits.
Les primeres llums de l’albada retallaven a l’horitzó la poc notòria línia de costa de Formentera.
Epíleg: a la primera ocasió que vaig tenir d’anar al delfinari del zoo de Barcelona, descobriria que els dofins en realitat no tenen tetes, només són visibles els mugrons situats sota les aletes. No he oblidat el far de riure que es va fer l’encarregat en sentir la meva pregunta, feta, val a dir-ho, en to seriós.
No tot és culpa del tabac.
Des dels 30 anys tinc diagnosticada lumbàlgia crònica “de agua i ajo” , o sia de “aguantar i joderse”. Cap metge va dir-me que fos per culpa del meu vici de fumar, que el tinc des dels quinze anys per espassar-me la fred a l’internat.
Vaig amb psiquiatres des dels 39 anys i mai cap d’ells ha tingut pebrots de dir-me que deixés el tabac, per no afegir tensió a les meves crisis d’ansietat. Tabac guaridor, juntament amb diversos tipus de pastilles.
Tinc una cama més curta que l’altra i des dels 50 i pico porto unes plantilles especials que m’han tret el mal de peus. No s’ha pogut demostrar que sigui culpa del tabac, …de moment.
Duc ulleres de vista cansada permanentment des de fa més de quinze anys i tampoc s’ha pogut demostrar que el tabac hi tingui res a veure.
En una orella he perdut cap al 70% d’audició i en l’altre un 25%. L’especialista sempre m’ha jurat i promès que no és culpa del tabac i jo me’l crec.
Les dents, des de fa un parell d’anys, són totes, sense excepció, de substitució, implantades en sessions esgarrifoses. Tampoc es culpa del tabac en aquest cas, sinó d’una boca deficient no corregida des de ben jove. Si de cas, el tabac potser m’ha provocat històricament alguna gingivitis.
Aquest 2015 també m’han diagnosticat una malaltia a les mans que farà que els dits es quedin garratibats. Quan la mà sigui un garfi, a operar. Segons les dades que tinc, no és culpa d’aguantar els cigarrets amb els dits.
També prenc cada dia dues pastilles de manera crònica per controlar la pressió que es veu que té tendència a jugar de pivot de basquet. No consta que sigui per la culpa del tabac.
I finalment prenc dues pastilles cròniques contra el vertigen, ai las, que tampoc el pateixo pel culpa del tabac, sinó de l’oïda.
Estava jo tan tranquil decidint si anava a fer-me una nova colonoscòpia, aviat em tocarà, quan la metge de capçalera del C.A.P. va convidar-me a entrar en un programa del Clínic per avaluar en un estudi l’estat dels pulmons dels fumadors. I no vaig saber dir que no. Cagada. Malgrat tenir-los raonablement bé, es veu que noten tants anys de fumar i m’han advertit que tard o d’hora tindré severs problemes per respirar. Collons, què es pensaven que sóc en Superman?, qui és el maco o maca que amb l’edat no té problemes per respirar .
Cagontot, malgrat que no estic pas espantat, miraré de deixar de fumar o sí més no, fumar menys.
Dos mesos després he reduït un 40%. Ara fumo entre 10 i 12 cigarrets al dia. Per deixar-ho del tot, els talibans del Clínic hi hauran de fer alguna cosa perquè per mi mateix dubto de ser-ne capaç. I sort que la pol·lució de viure a Barcelona més de 45 anys no m’ha afectat. Gens ni mica, quina sort que tinc!
Ah, sí, recordo que vaig prometre deixar de fumar si assolíem la independència de Catalunya. En això estem, sembla ser, això diuen uns i neguen altres. Puc pensar que sí. No sé. Hi confio, tard o d’hora. Mentrestant aniré fumant, si puc una mica menys. Esperarem que aquesta colla de capsigranys de polítics es posin d’acord.
Estic fumant menys, senyal de què s’acosta la D.U.I.
Ahir en Mas fa signar el decret per les eleccions del 27S. Primer una cama, després l’altre, anem fent via. Jo mentrestant, de 20 cigarrets he passat a un topall de 12, que he aconseguit estabilitzar en 11. “Algo és algo” va dir un calb quan li van regalar una pinta.
Aquest serà el darrer post abans de vacances, ja que cloc la paradeta (surto volant amb la família, al llunyà orient).
Ja fa dos mesos i una setmana que vaig estrenar el meu blog, el “Poc que te crec pas” i he tingut la constància d’escriure gairebé una entrada cada dia feiner. La veritat és què m’ho passo bé i estic content d’haver tingut 1.880 visites i 1.119 visitants. Si és poc o molt, la veritat és que no ho sé, algun dia hauré de parlar amb un expert que suposo que em dirà que “depèn”; en fi, tampoc té més importància.
Per cert, abans-d’ahir vaig iniciar una nova categoria: “D’aquí i d’allà” per entrar unes quantes flexions on es posi de manifest la meva dualitat de ser d’Empori, a l’Alt Empordà, i viure a Barcelona.
Bé, ja només en queda desitjar bones vacances a tothom, menys als prejubilats i jubilats que ho estan sempre, i menys a en Rafael Boladeras que sembla que està en vacances eternes allà en el Carib.
Apa, siau mainada i porteu-vos bé o malament, segons us vingui de gust.
Fins ben aviat.
Va en serio, si Catalunya assoleix la independència, deixo de fumar.
És un bon propòsit, de tant mèrit com els que es fan a la nit de cap d’any. Estic decidit i convençut, tanmateix ho he fet saber a la família i sobretot a la meva filla d’onze anys. Com que tots, sense excepció, em tenen per un cas perdut, s’ho han pres amb certa desconfiança, però també he vist com s’encenia una petita llumeta d’esperança als seus ulls.
La meva dona, la més agosarada, m’ha fet veure que la cosa pot anar per llarg malgrat què afirmen els del “Junts pel sí” i que el meu repte hauria de tenir com a límit el proper 27S, una data més propera i raonable. M’ho estic pensat, això són només dos mesos i no sé si estaré preparat per afrontar l’empresa amb garanties. No voldria pas tornar a fracassar com en anteriors intents de deixar de fumar. És clar què si el 27S guanyen els independentistes, les probabilitats de proclamar una D.U.I., seran molt altes doncs el govern espanyol passarà de dialogar i no hi haurà més remei.
Sabeu què? Potser sí que acceptaré el desafiament de deixar de fumar l’endemà de les eleccions, perquè primer s’han de saber els resultats (ja he guanyat un dia, què un dia és un dia). Si tot va bé, i de veritat que vull que vagi bé, el pròxim 28 de setembre deixaré de fumar. Ai pobre de mi, catorze anys fumant en la dictadura espanyola, 40 anys fumant en la merda de transició espanyola (girar full i qui dies passa anys empeny) i potser, és probable, potser sí, m’ho començo a creure, encara en podré viure uns quants a la República Catalana i … sense fumar. Quins collons! M’ho he de pensar més bé tot això. Ho faré, mentrestant vaig al cel obert a fumar una cigarreta.
El cigarret més protocol·lari de tots.
Un matí qualsevol, festiu o feiner, plogui o faci sol (no, en cas de vent)
Primer: estirar el braç per comprovar si la dona ja s’ha llevat, i aixecar-se només en cas afirmatiu, senyal inequívoc de què el cafè ja estarà fet.
Segon: entreobrir els ulls per albirar si entra llum per una petita escletxa de la persiana.
Tercer: asseure-se al llit i palpar amb els peus per trobar les sabatilles.
Quart: llevar-se tot procurant de no caure.
Cinquè: pixar assegut –no fos cas- i després rentar-se un xic les mans.
Sisè: mirar de cua d’ull si la nena encara dorm.
Setè: Caçar la dona per fer-li un petó i donar el bon dia.
Vuitè: posar-se cafè i un núvol de llet.
Novè: agafar el barret, i.pad, el cafè amb llet, una cigarreta i el encenedor per sortir a la terrassa.
Desè i últim: Calar foc al cigarret, fumar amb parsimònia i llegir tots els diaris, d’esquerra a dreta, els catalans i els espanyols de Madrid.
UN CONSELL: Quan a fumador, jo penso que aquest és el millor cigarret del dia, però també sóc conscient que –sens dubte- també és el pitjor des del punt de vista que després d’aquest ven tots els altres. Si algú vol deixar de fumar, s’ha de carregar com sigui el cigarret més protocol·lari, el primer.
Tinc un regal pels fumadors i fumadores amb sentit de l’humor
El Llibre “FUMAR PUEDE NO MATAR”
Només poso 2 condicions:
- Heu de ser fumadors o no.
- Estarà a la vostra disposició a la porteria de Rambla Catalunya 98, previ avis de dia i hora de passar a recollir-lo.
Aquesta oferta es valida fins al pròxim 27 de setembre de 2015 fins a esgotar existències
Fumar puede no matar el vaig escriure perquè anava a sortir la llei més dura contra el tabac. Jo estava molt frustrat de tants impediments i pressió mediàtica i en un rampell, em va sortir aquesta novel·la protagonitzada per un fumador a qui s’enfonsa el seu món. Faig servir la ironia i a vegades els sarcasme, sense deixar mai d’utilitzar un llenguatge senzill, realista i proper. Insisteixo, és una novel·la de ficció i no un assaig a favor del fumadors. El vaig signar com a Vicente Amiel, els cognoms de la meva mare (el primer castellanitzat) per recomanació del malparit d’editor. M’enorgulleix dir-vos que vaig tindre bona crítica en general, sobretot a El País.
No sóc escriptor d’ofici, tampoc sóc una persona mediàtica, així que la promoció va ser mínima i se’n van vendre 2.000 i pocs més. Vaig voler quedar-me la resta i són aquests que ara vull regalar.
Si us plau, veniu amb ordre, amb el carnet d’identitat a la boca i picant de mans.
Pere Montalà Vicens 