Els espanyolistes publicitaris estan un xic més calmats
“Tal com raja”
Suposo que el disgust que van patir aquell dissabte en què Artur Mas (evidentment forçat per les circumstàncies) va decidir deixar-ho córrer, els va deixar –pobrets- sense massa arguments per continuar la seva lluita aferrissada contra el procés sobiranista de Catalunya.
Han passat els dies, ja tenim un Govern transversal i decidit a tirar endavant, ara és el moment de fer confiança i estar amatents a possibles errors. Sembla que es vol fer un esforç per convèncer als votants de la Colau perquè se sumin al procés a través de la necessitat de fer un referèndum tard o d’hora, a fi de validar més si s’escau la majoria pro República Catalana.
Això últim també és una putada pels espanyolistes publicitaris, que solen basar la seva batalla patriota en el que representava Mas de la “dretana i corrupta” Convergència, íntimament lligada al clan d’en Pujol dels collons. A en Puigdemont només el poden titllar de titella d’en Mas i ho fan, a l’espera de què se li trobi alguna cosa dolenta. La gent d’esquerra que hi ha al Govern no els interessa gens, com si no existissin.
Orfes d’arguments de pes, consumada la formació de Govern, què els queda?: els queda Espanya i la possibilitat que Podemos formi Gobierno, perquè haig de suposar que amb el PSOE no es conformaran pas.
Però, té collons la cosa, no he vist ni una entrada sobre els problemes d’Espanya per formar govern. Em resulta evident que només tenien un interès en les seves crítiques a Mas i al procés: fotre tota la merda possible al camí cap a la República Catalana.
Rodar amb nens és un bon maldecap.
Coses que poden passar en publicitat (4) Un cas verídic
In memoriam Eduardo McLean
El nen de cinc anys, rosset i d’ulls blaus, caminava pel llarg passadís d’una típica casa de l’eixample barceloní. Duia a les mans una guardiola tradicional d’argila. Se suposava que el nen havia de fer-li il·lusió el que cèntim a cèntim havia estalviat. Havia de mirar-se la guardiola com si contingués el tresor més volgut per ell. Però no transmetia res de tot això, el nen només estava pendent (un xic temorós) de la gentada que l’envoltava: realitzador, càmera, ajudants, il·luminador, decorador, maquilladora, pentinadora, el de vestuari, elèctrics, productor, representants de l’agència, del client i la seva mare en un racó animant-lo perquè ho fes bé.
Després d’unes quantes repeticions de l’actuació de la criatura, el realitzador es va adonar què no havia rodat res de bo i que no ho aconseguiria si no hi feia alguna cosa. Ja no confiava en les bones intencions de la mare perquè el nen fes el que havia de fer i encara menys amb l’ajudant de direcció. Va ordenar un descans de quinze minuts per relaxar l’ambient, el nen i sobretot, a ell mateix i mirar de trobar una solució factible. Quatre hores de rodatge sense un metre de pel·lícula bo, no era un bon presagi per la qualitat de l’espot. Va demanar al productor que fes venir el nen de reserva (en càstings de criatures sempre se selecciona un reserva) i cinc minuts després va saber que aquell nen tenia la verola. Per tant, s’havia de seguir rodant amb el nen inexpressiu. Així ho va fer mitja hora més fins que va dir prou. El nen seguia igual d’estaquirot. El realitzador, desesperat, va demanar un cigarret i això que feia dos mesos que havia deixat de fumar. Va rumiar i rumiar fins que va trobar una possible solució. Es va atansar al pobre nen que s’adonava que en passava alguna de grossa, li va treure la guardiola de les mans i l’hi va donar una altra que prèviament havia demanat a producció. Li va explicar al nen que dintre d’aquella nova guardiola, si mirava bé per la ranura, hi veuria un “nan” que s’amaga pels racons i que sortia a ballar quan notava el moviment de la guardiola. Per tant ell, el nen, havia de caminar com feia abans i mirar si veia el nan. La pentinadora i la maquilladora, van repassar el nen i tot va quedar llest per rodar.
El realitzador en persona, posava l’ull en el visor de la càmera Arriflex de 35 m/m, volia filmar ell mateix la presa 37. Volia assegurar-se que el pla seqüència d’onze segons tingues l’acting i la qualitat desitjades. Va ordenar “acció”, el nen va començar a caminar tot il·lusionat i es va acostar tant la guardiola als ulls per espiar per la ranura si veia el nan, que la guardiola se li va esmunyir de les mans per anar trencar-se a terra en mil bocins. El que ve a continuació no és apta per a totes les sensibilitats: El realitzador va patir un atac d’ira i li va etzibar a la criatura:
- Què has fet, has mort el nan!…
La pobra criatura de cinc anys va mudar l’expressió i es va posar a plorar desconsoladament, a l’hora que cridava a la mare. Allò va ser un guirigall de laments i cares d’astorament. Tanmateix, es va suspendre el rodatge i algú va suggerir de revisar tots els nens de càsting per escollir-ne un altre cagant llets. I si fos un gos o un gat, aquest conte (real) s’ha acabat.
Per què porto sempre barret?
Molts amics i coneguts em solen preguntar per què sempre porto barret, sigui hivern o estiu, faci sol o plogui. I jo sempre contesto el mateix: perquè un dia de tardor especialment fred de deu anys enrere, em queixava a la meva dona que no havia sortit prou abrigat de casa i tenia esgarrifances, i ella em va dir: “no et vull sentir més, comprat un barret i una bufanda, he llegit que amb el cap i el coll ben abrigats no es nota el fred”. I m’ho vaig prendre al peu de la lletra. Com que de bufanda ja en tenia una, d’aquella vegada que havia anat a ensenyar la neu a la nena, vaig decidir-me a comprar un barret. El primer barret va ser el més discret que vaig trobar, més aviat petit, de color blau marí i de pana. Oli en un llum. En aquells temps jo ja era calb, com ho havien estat el pare i l’avi. I em va agradar, em veia guapo, interessat o alguna cosa, m’agradava i a més a més, sense fred al cap. Què més podia demanar? A la primavera següent vaig tenir la intenció de deixar el barret de banda, però al més mínim aire del carrer, notava l’absència de la protecció de la closca. I vaig comprar-me un barret d’entre-temps. Oli en un llum. Va venir l’estiu i també vaig provar de desar el barret a l’armari, però –collons- el sol em feia malt als ulls (duc ulleres de vista cansada bifocals de forma permanent i no tinc ulleres de sol que em serveixin) i vaig arribar a la conclusió de què trobava a faltar la visera del barret que em protegia els ulls de l’excés de llum. Vaig comprar-me un panamà autèntic, que són de colors clars, frescs i d’ala ample. Oli en un llum. I després ja van venir un barret rere l’altre: aquest perquè abriga més, aquest perquè és molt xulo, aquest perquè fa senyor, aquest altre perquè és jovenívol i aquest perquè és molt lleuger. Tanmateix, ara un tinc uns quants de diferents colors, textures i formes, els suficients per a cada situació atmosfèrica o social. I a més a més, enguany m’he comprat dues gorres per variar, donat que són més còmodes en algunes ocasions. En resum, des de fa deu anys cada dia he portat i porto el cap cobert. És possible que acabi com l’avi matern, dormint amb la boina posada. Ara ja ho sabeu: duc barret perquè tenia fred al cap.
Índia en carretera: preguntes i respostes
Turista: per què les vaques sagrades solen ajaure’s al bell mig de l’autopista quan hi ha una petita franja verda de separació entre els dos sentits de la marxa?
Guia: s’han aficionat a l’olor de la benzina i allà l’ensumen millor.
Turista: i aquestes dues vaques, caminen tranquil·lament pel carril de circulació ràpida?
Guia: si els hi ve de gust, per què no?
Turista: per què aquest cotxe circula cap a nosaltres en sentit contrari en plena autopista?
Guia: perquè ha de girar cap aquella carretera, la veus, si no com ho faria.
Turista: collons!, per què el nostre xofer és posar a avançar en una corba en què no pot veure si ve algun altre vehicle en direcció a nosaltres?
Guia: no ho has sentit?, ja ha tocat el clàxon!
Turista: com és que en aquesta motocicleta hi van cinc persones?
Guia: És què són cinc de família: el pare, la mare i tres fills, està clar.
Turista: els que no caben l’autobús i viatgen al sostre no paguen o paguen menys?
Guia: no, paguen el mateix.
Turista: com és què hi ha tants de sots a l’autopista, a la carretera, als carrers i per tot arreu?
Guia: els monsons, les pluges, estem en època de pluges. És molt necessari que plogui per l’agricultura.
Turista: mira aquí, en aquest tram de carretera, hi ha vaques, gossos, un camell, dues cabres i uns quants micos, i tots van per on els surt dels dallonses.
Guia: és clar, són animals, i nosaltres, els indis, els respectem.
Turista: a Catalunya, la gent porta a Sant Cristòfol en el cotxe per invocar la seva protecció, aquí qui ens protegeix?
Guia: mira al costat del conductor, hi penja una figura del deu Ganesha, el de cap d’elefant, ell ens protegirà.
Turista: veig, que aquí també és paga a l’autopista, com a Catalunya.
Guia: en realitat és un impost per entrar al nou estat federat. Aviat serem a Jaipur, la capital del Rajasthan.
Turista: per què aquest imbècil de la moto, malgrat l’embús i estar tot parat, no para de tocar el clàxon?
Guia: suposo que deu tenir pressa.
Turista: tots els vehicles: camions, tractors, furgonetes, cotxes, tuc-tucs, bicicletes, vianants, i tota la fauna, elefants inclosos, circulen per on els rota, sigui autopista carretera o ciutat. Hi ha molts d’accidents?
Guia: no, molt pocs.
Turista: hem fet centenars de quilòmetres per autopista i carretera i no he vist cap policia de tràfic.
Guia: jo tampoc.
Turista: aiiii, què ens la fotem amb aquest que ve de cara!
Guia: no pateixis, l’Amor té molta experiència.
Turista: l’amor!, quin amor?
Guia: el nostre conductor es diu Amor.
La gespa de l’Estadi Olímpic de Montjuïc cremada un mes i mig abans de la inauguració dels Jocs de Barcelona
Coses que poden passar en publicitat (2) Un cas verídic
El 1992 jo era el Director Creatiu de l’agència Tiempo/BBDO, responsable de la publicitat del COOB (Comitè Olímpic Organitzador de Barcelona 1992). Tot l’any anterior havíem estat rodant espots per engrescar els barcelonins amb les obres i millores de la ciutat de Barcelona (perdonin les molèsties) i per descomptat també per motivar a l’assistència.
Un mes abans em van aprovar un espot ambientat en la neu per evocar l’esperit dels jocs, en tota mena de temps i on en Cobi acompanyava d’altres persones tot portant una gran bandera amb les anelles olímpiques. Tot molt oníric i simbòlic.
Vaig encarregar la producció de l’espot a la productora Rodar y Rodar i es va decidir rodar, per abaratir costos en la gespa de l’estadi olímpic, a on prèvia protecció amb plàstics, es tiraria una gran quantitat de sal per simular la neu. Tot controlat. El rodatge es va fer sense imprevistos.
L’endemà al migdia vaig ser cridat al despatx del Director General de l’agència a on vaig assabentar-me que havíem cremat (rostit, seria més exacte) uns 10 metres quadrats de gespa a on havíem estat rodant. Al bell mig del cercle central de l’estadi olímpic la gespa presentava un aspecte de color groc, en lloc del verd de la resta. Preocupant si més no. Vam ser cridats al COOB a rebre una esbroncada monumental. Jo vaig convocar a la productora per traspassar la esbroncada. La productora va traspassar-a a l’equip de producció, suposo.
I que va passar? Que la cosa va transcendir als diaris, tant els generalistes com els esportius (podeu mirar hemeroteca), que els nervis estaven a flor de pell, que es va haver de canviar la gespa cagant llets, que el COOB no volia pagar l’espot i a més demanar danys i perjudicis, que jo estava que no vivia i que la productora posava el cap sota terra. Van ser uns dies duríssims, tan durs que no dormia.
I per què va passar? La sal havia traspuat per alguns porus del plàstic de protecció i a més a més, no s’havia netejat a fons. La nit que va ser més fresca del que és normal per l’època, va acabar de fer la resta. Coses del directe que diria aquell.
Collons, quin patir.
Votaré per deixar de fumar. Vaig a totes
Recordeu el meu repte: Si guanyen les llistes independentistes el 27 S, deixo de fumar el 28 S.
Reconec que tinc un puntet d’optimisme més sobre el meu positivisme de mena. El que vaig llegint sobre el procés de sobirania m’agrada, l’hi veig possibilitats reals i no vull pensar pas que els espanyols s’emprenyin fins al punt d’utilitzar la força bruta (cosa que els ha caracteritzat sempre).
Bé, deixem estar la política i centrem-nos en el tema d’avui: els preparatius psicològics, sociològics i fisiològics per deixar de fumar.
Com us podeu imaginar, ja ho he provat de moltes maneres: força de voluntat, auriculo-teràpia, acupuntura, llibre d’autoajuda, doctor eminència en la matèria, apotecaria voluntariosa, … i totes van acabar en fracàs. No serà pas fàcil. Sóc molt conscient de la transcendència del repte.
El primer que he pensat: Anar-ho deixant de mica en mica a mesura que es van cremant etapes fins a assolir la independència. Empès per les novetats, un cigarret menys a cada alegria. És un xic conservador però pot funcionar.
El segon que he pensat: Fa una pila d’anys que vaig deixar l’esport pel tabac i he rumiat de tornar a anar amb bicicleta o fer llargues caminades; també hi ha allò de remar sobre una planxa, ho podria fer el Fluvià per evitar possibles marejos. Evidentment fer esport aniria acompanyat de fumar només uns pocs cigarrets al dia.
El tercer que he pensat: Embolicar-me de tal manera amb l’estelada que no quedi cap forat per poder fumar i així, imbuït de l’esperit de la nostra senyera, lluitar amb mi mateix per sortir-me del mal tràngol de l’abstinència. Però al final m’ha semblat una ximpleria i segurament, descartaré aquest tercer pensament.
El quart que he pensat: que potser és una bestiesa relacionar salut amb política i el repte que m’he proposat ni és repte ni és res. Només una fugida endavant. Ho segueixo rumiant. Aquest està en stand by.
Quinta pensada, de moment…: seguir-hi pensat, no deixar-ho córrer, ser conscient de la importància de deixar el tabac després de tants i tants anys. La setmana que bé us diré en quina fase estic. Ai las, no serà fàcil deixar de fumar, no que va. No pas. I assolir la independència serà fàcil? Ui no, que va, no pas.
Coses que poden passar en publicitat (1) Un cas verídic
Tot recordant a Anna Morell, producer de Tiempo/BBDO que va acompanyar-me en aquesta aventura i en l’actualitat, restauradora a Chez Louisette, a Garriguella. També vull recordar i retre homenatge als malaurats Eduardo Mc Lean i Alejandro Mc Lean, pare i fill, que ja no estan amb nosaltres.
Primer, vol de Barcelona a Londres (1.500 Km.) per assistir durant 3 dies al rodatge dels efectes especials tecnològics del funcionament del tub Trinitron dels televisors Sony.
Segon, vol de Londres a Nova Delhi (6.710 Km.) i trasllat en autobús a Jaipur (265 Km.) a on es rodava un casament indi amb elefants pintats, cents d’extres i tota la pesca, per l’espot del televisor Sony Trinitron.
Tercer, desplaçament a la ciutat de Jaisalmer (556 Km.) travessant penosament el desert del Thar per rodar la imatge starter de l‘espot (aquella que impacta i situa l’espectador en l’acció): la posta de sol sobre les magnífiques muralles d’aquesta antiquíssima ciutat. La necessitat de rodar aquesta seqüencia espectacular (imprescindible) per enganxar de bon inici a l’espectador, havia estat una de les idees fonamentals de la reunió de preproducció.
Quart, un cop acabat el rodatge, tornada a Barcelona fent escala a Londres. Poc després la productora presenta a l’agència un bon espot de 30” colorista i espectacular i un dia després l’agència presenta a l’anunciant un espot únic, extraordinari, colorista i espectacular.
Cinquè. Pocs dies més tard l’espot és aprovat per l’anunciant, però (la publicitat està plena de “peròs”) eliminant la imatge stàrter de les muralles daurades de Jaisalmer, que cau amb dignitat i no sense protestes dels creatius de l’agència i de la productora, en honor i glòria d’un primeríssim primer pla del televisor on es veu la marca.
Per cert, el que escriu va tornar malalt d’aquests país on tot el menjar és picant i la munió d’olors embafa el cervell.
Publicitaris, sociates i progres de tota la vida.
En cap cas nacionalistes o independentistes. Quasi res ha canviat en els darrers quaranta anys. A través del Facebook constato, més enllà de silencis significatius, que un gran nombre de publicitaris nouvinguts o autòctons (evidentment no tots), que he conegut a Barcelona al llarg de tota una vida en Publicitat, continuen sent sociates i progres amb tendència a simpatitzar amb Podemos & cia., a partir de l’atzucac dels sociates de Catalunya (no em dóna la gana de dir Catalans).
I el que és sorprenent, són molts actius a l’hora de criticar el sobiranisme com a carca, tancat, fatxenda i coses molt pitjors. I sort que no són, afirmen, nacionalistes espanyols!. No que va, no en són pas de nacionalistes espanyols, són només anti-nacionalistes catalans, què és ben diferent.
Una cosa que s’ha de saber: tots ells, sense cap mena de prejudici, sí que estan a favor de la independència del Tibet davant dels malvats dels xinesos; de Palestina, sotmesa pels israelians; i per descomptat, del Saharauis, anul·lats pels malvats marroquins.
Doncs, si són tan favorables amb aquestes nacions sense estat, per què no ho son a favor de Catalunya, lloc on viuen, treballen i han criat els fills? No ho sé, no ho he pogut esbrinar mai.
Si partim de la base, com ja s’ha dit, que no són nacionalistes espanyols, la seva postura és un misteri de l’alçada del misteri de la Santíssima Trinitat, que com és sabut és un misteri de collons.
He dialogat al Facebook, he polemitzat, he condescendit, he provocat, m’he cagat en tot, però no hi ha manera de trobar arguments, més enllà de la fugida d’estudi dels problemes socials com a prioritat immediata abans d’aventures secessionistes. Això diuen ells, tan sensibles, tan disposats sempre a ajudar el pròxim. I jo, innocent, els hi dic que amb la independència podrem atendre aquests problemes socials tan greus, que per això Catalunya administrarà els diners propis, i a més a més estan ERC, la CUP i altres. I ells, ufanosos, en diuen que hi ha la corrupció d’en Mas i CiU. I jo els hi dic que mirin de veure el got mig ple i ells que no, que està mig buit. Insisteixo, sort que no són nacionalistes espanyols. No vull ni imaginar-me que ho fossin. A les hores pla que en dirien de coses dolentes dels sobiranistes.
Pels publicitaris amb aquesta mentalitat, ser independentista català (a diferència del tibetà, palestí o saharaui) no és pas progre ni modern, ans el contrari, la modernitat està en la universalitat i en no posar fronteres i tot això. No sé per què pensen així, hauré de suposar que sí que són nacionalistes espanyols, encara que ho tenen tan ficat dintre, que no se n’adonen. No pas. Potser només son unionistes.
La cuina d’en Pellofa a Madrid
Ara no hi vaig tant, però encara és rar el mes que no m’acosto a la capital de l’Estat. Com que avui és divendres i toca parlar de la cuina d’en Pellofa, vull compartir amb vosaltres el que sol passar quan vaig tot sol a un bon restaurant de Madrid (ha de ser de cert renom). Primer de tot reconec que sóc un xic torracollons per no dir el tòpic de “tocat per la tramuntana”, i en segon lloc, tinc algunes manies pròpies de l’edat, com per exemple: no menjar peix lluny de la costa. Explicaré la història en forma de diàleg. Cada paraula és absolutament verídica.
Sóc atès pel maître en entrar, encara sense treure’m el barret:
- Buenas tardes, Caballero, ¿tiene usted reserva?
- Sí, pero no tengo caballo
- ¿Como dice…?
- La verdad, no tengo caballo y no lo pienso tener…
El maître es rasca la closca i em mira un xic desconcertat, però al final sembla que ha trobat la solució
- Señor, ¿su nombre, por favor?
- Pere
Es mira el llibre de reserves una bona estona, fins que torna a mirar-me amb el dubte reflectit a la cara
- Solo tengo un Pérez a esta hora, para una sola persona.
- Debo ser yo, no hay duda.
Assegut a taula amb la carta a les mans, torna el maître per anotar la comanda, amb posat professional. Jo continuo seriós
¿El senyor va a tomar carne o pescado? Le puedo recomendar…
- ¿Pescado?, aquí, en Madrid, tan lejos de la costa, no, la verdad es que no, prefiero carne.
- Perdone senyor, però en Madrid tenemos el major pescado de Espanya.
- Ah sí, ¿Y donde lo pescan?
- Lo traen diariamente de las más reputades lonjas de Galicia, el Cantábrico y las Vascongadas, vienen en camiones frigorícos que no tardan más de….
- Es possible, pero no me fio, lo siento. Además, a mi me gusta el pescado y el marisco del Mediterráneo.
El maître em deixa per impossible i pren nota de la comanda: amanida i carn. Tenim algun problema amb el vi, perquè sovint demano negre Conti de Capmany i no en té, però trobem una solució.
Després de les postres, qui s’acosta és un cambrer de sala, per demanar-me si vull quelcom més.
- ¿Desea tomar cafè o una infusión?
- Si, un cafè por favor
- ¿Sólo?
- Si, no deseo nada más, gracias.
- Perdone, me refiero si lo quiere solo o con leche.
- Yo ne le he pedido leche
- ¿Desea un cortado?
- Yo no la he pedido ningún cortado
- Entonces, quiere un cafe solo.
- ¿Es que tengo obligación de pedir algo más?; empieza a parecerme una impertinència tanto “solo”
- Perdone, no se lo tome a mal, es que en Madrid, un cafè solo…
- ¿Sabe qué? … solo traiga un cafè, nada más.
Deixo una bona propina pel que han hagut d’aguantar i per fer palès que els catalans no som tan garrepes com es pensen. Apa, adéu-siau.
Restaurants de l’Alt Empordà que millor que t’ho pensis dos cops abans d’anar-hi.
Els següents comentaris, òbviament, són fruit d’experiències personals recents. De la mateixa manera, que va costar-me molt de seleccionar-ne 4 per recomanar, també m’ha costat una barbaritat triar-ne 4 per posar-los un però. Confio que ningú es molesti, però jo ho veig així i crec que és bo que els meus amics i amigues ho sàpiguen.
Si tens una bona gana
El Bulli
Roses. Cala Montjoi. 3 estrelles Michelin, considerat en cinc ocasions com a millor restaurant de l’any al món. De la mà de Ferran Adrià combina ingredients inusuals amb sofisticades tècniques científiques i innovadores. De fet, calia una gran explicació del cambrer o cambrera perquè el comensal tingués una idea aproximada d’allò que anava a degustar.
Del preu no en parlarem perquè està TANCAT I BARRAT.
Si tens ganes de peix
El Tròpic Beach (més conegut com el “Xiringuito”)
Empori (Sant Pere Pescador) . Molt a prop del sorral de la platja de dunes i davant del càmping l’Àmfora, situat en plena natura a l’última platja verge de Catalunya. Tenen bona carn per atipar-se però de peix res de res, gambes congelades d’Andalusia i calamars a la romana també congelats. Veus i sents el mar però NO TENEN PEIX. El cafè en una màquina
Preu més que raonable. S’ha de pagar trinco-trinco.
Si tens ganes de rememorar vells temps
El Motel Empordà
Figueres. Clàssic i elegant. Amb magnífiques vistes al paisatge de xiprers i conreus de l’Alt Empordà. Un referent durant molts anys, el restaurant predilecte de Josep Pla quan es decidia a pujar des del Baix Empordà. La cuina de mercat d’en Mercader sempre havia estat un acurat equilibri entre la tradició i la modernitat.
Però la crisi l’hi ha fet mal, ha perdut personalitat, per no dir qualitat. Francament decebedor en els darrers temps. NO ÉS COM ABANS.
El preu ja no té rellevància.
Si no tens gana
L’Ancora
Roses. Atractiu, a peu de sorral a la platja, a prop del port, amb una magnífica terrassa. De nit, s’hi està bé i fa molt de goig. Crida l’atenció per passar una estona agradable sopant. Doncs, bé, és ideal per si no es té gaire gana perquè la carta, malgrat ser atractiva, promet el que no et vindrà, ni per quantitat ni per qualitat. Suposo que està més pensat per turistes estrangers que no pas per gent del país. S’HI POT PICAR UNA MICA I PROU.
Resulta molt car pel que et donen.
Pere Montalà Vicens 
