Fot-li castanya al halloween!
(Dedicat a la meva filla Laia, que ha creat aquest senzill i explícit collage)
A primer cop d’ull sembla que aquesta cosa del halloween és molt engrescadora per la mainada, fins i tot en fan publicitat aquests dies a Port Aventura. La veritat, no hi entenc ni en sé gaire d’aquesta tradició que hem conegut a les ianquis (no em penso documentar ni falta que fa). Evidentment, per les dades, ha de veure amb els morts, la por i el terror que inspira el més enllà. La mainada es revesteix de zombis, fantasmes i tota mena de bestieses d’aquesta mena i s’ho passen bé fent-se por i fent ganyotes terrorífiques, i és clar, tots sabem que les criatures no deixen res per verd a l’hora de fer gresca, provingui dels Estats Units o d’allà on sigui.
Però resulta, que aquí a Catalunya, ja tenim des de sempre una celebració per a Tot Sants, la castanyada (tampoc em penso documentar ni falta que fa), que consisteix a torrar castanyes i moniatos i menjar-los en família. A més a més, és habitual trobar als carrers i places de les principals ciutats del país, les castanyeres, que couen i venen castanyes fetes de poc ficades en senzilles paperines, en modestes paradetes, encara que no és pas d’estranyar de veure’n en forma de màquina de tren antiga, per allò de cremar carbó. Malgrat tot, entre els infants i preadolescents, la castanyada no té el ganxo de halloween, suposo que reduint la qüestió al mínim, degut a l’impacte mediàtic de tot els que és ianqui versus el que és català. No comparéssim pas. No pas de cap manera, ui no.
Tot plegat, això del halloween traspua certa violència: morts, zombis carnívors, destrals i ganivets clavats al cap, carabasses monstruoses, molta sang i fetge en general. Si el que atrau és aquesta violència explícita, jo els demostraré que la “castanyada” comporta més violència, evidentment d’altre mena, a veure si d’aquesta manera recupero l’interès de la mainada per la nostrada castanyada. No sé si és mèrit o demèrit escriure pràcticament tres paraules seguides acabades en “ada”, ho deixaré com a mostra de la violència a l’hora d’utilitzar el llenguatge.
Exemples de violència relacionats amb la castanyada:
- Què solem dir quan algú ens fa emprenyar en grau summe?: et cardaré (fotré, a Barcelona) una castanya que te’n recordaràs…
- Què se sol dir quan un conegut ha patit un accident i s’ha trencat una cama?: es va cardar una castanya de nassos en caure d’una escala a casa seva…
- Què diem quan veiem un accident amb dos cotxes que han topat?: Vaja castanya s’han cardat aquests dos, potser hi ha ferits i tot, …
- Com ens expressem en veure que una persona sagna ostensiblement per una ferida al cap?: hòstia, quina castanya s’ha fotut!
- I que diem quan els mossos d’esquadra s’abraonen contra manifestants decidits a tot: anem-nos-en que aquí no tardarà a haver-hi castanyes…
No vull pas avorrir més amb exemples, crec que ha quedat prou clar. Aprofito aquest article per reivindicar la nostra castanyada i per donar-li un nou enfocament, relacionat amb els exemples descrits, potser així tindrà més èxit i serà més notòria. Les nostres tradicions són la nostra cultura, la nostra forma de ser i no s’han de perdre.
Apa, bon cap de setmana i compte a no cardar-vos una castanya amb el cotxe, o fent esport o bricolatge a casa. Ui, m’acabo de cardar una castanya al genoll amb el cantó de la taula, quin mal…
Estic cremat de mirar la tele.
He perdut tot interès. No m’agrada mirar la tele, dia a dia ho faig menys i quan la miro també estic fent altres coses a l’hora. Algun dia veig Polònia o l’APM, algun altre un documental de fer la migdiada al 33 i de tant en tant poso les notícies, sí és que no entrevisten cap polític. Trobo pedant en Cuní i pedants els seus convidats a la tertúlia; a en Cruanyes de TV3 el trobo tou. De les cadenes espanyoles només veig en Wyoming o l’Évole molt esporàdicament i les retransmissions del Barça, que miro sense so, o d’una bona peli que fa temps que no he vist, que sí que la veig amb so, no es tracte tampoc de perdre el castellà. I que consti que tinc dues teles Sony, bones i grans, tant a Barcelona com a Empori, però ni així. Molts dies ni tan sols la poso, quedant totalment a disposició de la dona i la filla. Haig d’estar molt i molt avorrit per posar-la jo mateix i, sabeu que passa? Doncs que no paro de cardar zàping amunt i avall, avall i amunt, donant a cada cadena l’oportunitat d’un miserable fotograma (1/24 de segon) perquè m’atrapi. Difícil, molt difícil que després d’uns minuts amb el zàping no acabi apagant-la. Tanmateix, s’ha de saber que m’agrada anar a dormir com les gallines, de manera que queden descartats molt programes a partir de dos quarts d’onze de la nit.
I com es compensen aquestes hores d’esbarjo a casa sense tele? En el meu cas, amb el facebook, el blog i llegint, sobretot llegint. En els darrers anys llegeixo entre 3 i 5 llibres al mes, segons la seva durada. I des de fa dos anys i escaig, ja no necessito desar al soterrani en caixes oblidades, tirar o cremar els llibres llegits (no tinc facsímils i a casa m’agraden les parets buides) que de tot he fet, sinó que els tinc desats en aquest meravellós invent del i.pad. Ja no ho d’anar carregat de llibres amunt i avall quan viatjo o vaig de cap de setmana, o senzillament em moc per Barcelona. M’he avesat a portar-ne sempre de comprats i així puc llegir en tot moment que ho trobi convenient. És molt còmode. Algú em pot criticar que així es perd la màgia del llibre i del paper. A mi me’n refot, el que m’agrada és llegir, i a més a més, puc escriure notes i triar la grandària de la tipografia, que ja tinc una edat. Al llarg de la meva vida, he tingut alguna època de poca lectura, però sempre m’ha agradat i sempre he tornat a llegir amb passió renovada i sense mesura. M’agrada llegir, d’això no n’estic gens de cremat.
Per què porto sempre barret?
Molts amics i coneguts em solen preguntar per què sempre porto barret, sigui hivern o estiu, faci sol o plogui. I jo sempre contesto el mateix: perquè un dia de tardor especialment fred de deu anys enrere, em queixava a la meva dona que no havia sortit prou abrigat de casa i tenia esgarrifances, i ella em va dir: “no et vull sentir més, comprat un barret i una bufanda, he llegit que amb el cap i el coll ben abrigats no es nota el fred”. I m’ho vaig prendre al peu de la lletra. Com que de bufanda ja en tenia una, d’aquella vegada que havia anat a ensenyar la neu a la nena, vaig decidir-me a comprar un barret. El primer barret va ser el més discret que vaig trobar, més aviat petit, de color blau marí i de pana. Oli en un llum. En aquells temps jo ja era calb, com ho havien estat el pare i l’avi. I em va agradar, em veia guapo, interessat o alguna cosa, m’agradava i a més a més, sense fred al cap. Què més podia demanar? A la primavera següent vaig tenir la intenció de deixar el barret de banda, però al més mínim aire del carrer, notava l’absència de la protecció de la closca. I vaig comprar-me un barret d’entre-temps. Oli en un llum. Va venir l’estiu i també vaig provar de desar el barret a l’armari, però –collons- el sol em feia malt als ulls (duc ulleres de vista cansada bifocals de forma permanent i no tinc ulleres de sol que em serveixin) i vaig arribar a la conclusió de què trobava a faltar la visera del barret que em protegia els ulls de l’excés de llum. Vaig comprar-me un panamà autèntic, que són de colors clars, frescs i d’ala ample. Oli en un llum. I després ja van venir un barret rere l’altre: aquest perquè abriga més, aquest perquè és molt xulo, aquest perquè fa senyor, aquest altre perquè és jovenívol i aquest perquè és molt lleuger. Tanmateix, ara un tinc uns quants de diferents colors, textures i formes, els suficients per a cada situació atmosfèrica o social. I a més a més, enguany m’he comprat dues gorres per variar, donat que són més còmodes en algunes ocasions. En resum, des de fa deu anys cada dia he portat i porto el cap cobert. És possible que acabi com l’avi matern, dormint amb la boina posada. Ara ja ho sabeu: duc barret perquè tenia fred al cap.
Es pot ser alhora creatiu de publicitat i tenir ideals propers a l’esquerra radical, als problemes del reescalfament de la terra o ser independentista?
Partirem d’un supòsit: que ets redactor d’una agència multinacional, amb càrrec de Director Creatiu, per tant ja se suposa que ets una persona amb experiència. A més a més, anem a suposar que les teves ambicions són normals, no ets ni un tauró ni un llenguado, perquè ens entenguem. Un cop fet el preàmbul, anem a posar alguns exemples:
- Et consideres d’esquerres, preocupat per la crisi, per la pobresa, pels desnonaments i per les precarietats de moltes famílies. Bé, un dia et comuniquen a l’agència que s’ha guanyat el compte de Banc Sabadell i que tu com a Director Creatiu en seràs el responsable de la creativitat, i que s’ha de començar amb una campanya per potenciar les hipoteques ara que el mercat immobiliari sembla que treu cap. Diràs que no? Procuraràs fer una creativitat extremadament curosa, informant bé del producte? Et posaràs malalt? Ans tot el contrari, compliràs com un professional, desaràs els teus ideals per altres ocasions i provaràs de convèncer a tot quisqui que les hipoteques en qüestió són fantàstiques per aconseguir la llar dels somnis, i per descomptat, què el banc es preocupa d’allò més per les persones.
- Ets independentista, no t’has perdut cap de les últimes manifestacions de l’onze de setembre. Un bon dia et criden al despatx del director i et fan saber que participaràs en un concurs restringit per guanyar el comte de Freixenet, una oportunitat única per l’agència per sortir dels números vermells. És sabut que el president d’aquesta important cava no para de criticar i posar bastons a les rodes del procés sobiranista, és un corcó de collons. Et negaràs? No et voldràs lluir, no voldràs guanyar el concurs? Renunciaràs al teu càrrec? Evidentment no, faràs el que calgui per fer una creativitat brillant. Guardaràs l’independentisme per les urnes i si guanyes el concurs, oli en un llum.
- Tornem al tòpic: d’esquerres, ecologista i preocupat pel problema de les glaceres dels àrtics que es desfan. Se’t convoca a una reunió extraordinària, on t’assabentes que l’agència matriu europea està a punt de guanyar el compte de Volkswagen per tota Europa i tu formaràs part de la task force creativa que en quinze dies ha de preparar la campanya definitiva per guanyar el compte, la campanya que minimitzi entre els compradors, el frau de la marca amb els motors dièsel sobre les emissions de CO2. Et faràs de cop objector de consciència? Aprofitaràs per fer un viatge a Samarcanda llargament ajornat? Confessaràs que no saps conduir? No ho crec pas, mostraràs les teves ganes per fer un espot capaç de guanyar un lleó a Cannes, diràs meravelles de la fiabilitat de la marca i és clar, aparcaràs la teva consciència sobre els problemes mediambientals per les converses privades amb els amics.
Escala a la fred.
(A Empori el mot “fred” era femení)
L’escala de la vella casa de can Pellofa d’Empori. Va arribar un dia, no crec pas que tingués més de set anys que van remodelar les corts dels animals de baix per fer-hi un piset de cel ras, una nova cuina i menjador, així com una entrada, tot a peu de carrer. No sé per què, ni m’ho van dir ni els hi vaig preguntar. Des d’aquell dia, la cuina de dalt va deixar d’estar operativa i de resultes, la llar de foc nova ens escalfava quan érem a baix, però el d’alt restava gèlid. I tots dormíem a dalt: els avis dormien sota cairats a la banda del carrer Hospital, orientats a nord; els pares a l’altre extrem que donava al terrat, orientats a sud, i jo al mig, en una habitació sense finestres, orientada a enlloc. Quan arribava la fred de l’Alt Empordà, l’hivern es feia molt llarg. Anar a dormir a dalt, a la part vella era un suplici, embolicat en un munt de pesades mantes i abraçat a l’ampolla d’aigua calenta. Ja podia estar mig desmaiat, que no veia mai l’hora d’anar a dormir, tan sols ficar els peus a l’escala que conduïa al d’alt em gelava fins al moll de l’os. Els llençols eren humits de la fredor endèmica que ho impregnava tot. Un pis tan gran, amb cuina, menjador i quatre habitacions, on només s’anava a dormir, no era pas el lloc més acollidor de la casa. Per tot això, pujava l’escala de casa a poc a poc, retardant tot el que podia el fet de haver d’enfrontar-me a la solitud i la fredor intensa, de la mateixa manera que de bon matí baixava els escalons volant amb l’esperança de poder escalfar-me a la llarg de foc de baix que sempre romania encesa per aplegar a tots els membres de la família. L’escala de casa separava de manera dràstica dos mons ben diferenciats, el d’estar i viure durant el dia i el de dormir, el del confort i el de la rudesa extrema. Era l’escala a la fred, on els escalons indicaven un per un la sobtada baixada de temperatura. Era com entrar en una obertura practicada en una glacera. I no exagero pas. La fred és el record més viu de la meva infantesa.
Paisatge d’Empori (Sant Pere Pescador)
Panoràmica des d’Empori en direcció a l’est, a la sortida de sol. Tot és pla, a nivell de mar si fa o no fa, metre amunt metre avall. En primer terme, camps i més camps de pomeres, no hi ha tros sense conrear. La desembocadura del riu Fluvià, reserva d’aus de tota mena, mostra el meandre que configura l’illa d’en Caramany, en la que un dia em vaig meravellar de veure un ramat de sis o set daines banyudes. Al fons de la gola del riu es poden veure els últims plecs, un xic arrodonits, de Les Alberes, que moren a cap Norfeu. Si es ressegueixen amb la mirada les fileres de xiprers i pollancres és fàcil d’endevinar per on van els camins que duen als camps i a mar. Tanmateix, en la mateixa observació també podeu endevinar d’on ve la tramuntana, doncs hi són posats per protegir pomeres i persones d’aquest impetuós vent del nord. La platja és absolutament verge com un es pot fer la idea veient la puresa de la línia de l’horitzó, on es confonen terra, mar i cel, indiferents a l’absència de construccions o edificis de qualsevol mena. El verd no és pas res un verd de muntanya, ans al contrari: és un verd de plana, de fertilitat, de fecunditat i d’esperança en la futura collida de pomes i altres conreus. Cap a la dreta de la panoràmica hi ha el cortal de la Vila, on l’avi tenia un camp d’userda i on anàvem en carro tirat per l’euga de casa, la Linda. Jo corria ben sol per la llarga platja de set quilòmetres feta de dunes, sorra fina i infinitat de curculles. Al bell mig de la badia de Roses, Empori roman silent, indiferent al pas del temps, si no fos per la perfecció de les plantacions dels arbres fruiters. Tot al seu ritme, natura i pagesos evolucionen. Així és Empori. Així la veig. Així la sento.
Cagontot, segueixo fumant.
I això vol dir que encara no s’ha declarat la independència. Els diputats sobiranistes xerren que xerren a veure si es posen d’acord en alguna cosa, mentre el Govern d’Espanya vinga avisar la premsa perquè doni fe dels escorcolls a CDC, a més a més de detenir empresaris. I això pocs dies després de les compareixences davant del TSJC dels imputats del 9-N. Tot plegat és una guerra bruta de dimensions còsmiques. No sé pas com se sent la gent independentista, però sí que sé com em sento jo i us puc dir que les meves emocions són com una muntanya russa que ara puja, ara baixa, ara pren una corba cap aquí i ara una altra cap allà. O sia que tinc moments d’ànim i altres de desànim, moments en què calaria foc a tot i altres que busco el tao en els estels de l’univers. Sóc conscient que la independència és un anhel que comporta dificultats gegantines, però collons, que almenys es posin d’acord Junts pel Sí i la CUP, d’una puta vegada. Que facin alguna cosa, però que la facin com més aviat millor. No va dir en Mas que si calia, faria un pas enrere? Doncs vinga, ara poder toca, com a hereu d’en Pujol i còmplice de la camada. I els de la CUP que reflexionin sobre el que de veritat és prioritari, que en general són molt joves i els hi falta experiència. Au va, si us plau, feu alguna cosa. No hi havia persones importants de la societat civil en les llistes de Junts pel Sí? No hi ha cap que pugui ser president o presidenta, emparada pels polítics professionals? No hi ha algun lloc rellevant o en Mas pugui gaudir d’un merescut descans? Fotuts polítics, us voleu deixar estar de collonades i mirar-vos el melic, va, home, penseu en la gent que us ha votat. Penseu que alguns hem promès deixar de fumar si s’assoleix la independència i comencem a pensar que no podrem morir sans. I en sé d’un que va prometre tornar a creure en Déu si la cosa anava bé, és que, pobre, està condemnat a anar a cremar a l’infern. Sospito que el govern d’Espanya quan veu els dubtes i les misèries d’aquí, es fot un fart de riure, alhora que dissenya noves malifetes amb connivència, cohabitació i nocturnitat amb jutges, fiscals i tribunals afins. Avui ens fereixen, demà ens mataran i demà passat ens remataran. Malgrat tot, encara em queda un bri d’esperança i provo d’anar fumant menys per deixar-ho sense tant de trauma el dia que es proclami la independència. Fotuts polítics, us aviso, no jugueu amb els sentiments de les persones, perquè pot arribar el dia en què la revolta sigui inevitable. I sobretot, què cony, no jugueu amb els meus, que ja no sé si fumo per plaer o per masoquisme, i tampoc sé si deixaré de fumar algun dia o és millor que fumi, posi l’ànima en repòs i que passi el que hagi de passar. Cagontot.
No es pot anar a Eurodisney sense agenda.
S’ha de complir amb els fills malgrat la mandra de fer algunes coses amb ells, com ara passar un cap de setmana a Eurodisney. No era pas la primera vegada, ho havia fet en un parell d’ocasions amb la filla gran i ara em tocava anar-hi amb la filla petita d’onze anys, aquella edat en què es donen a l’hora la fantasia infantil i l’impuls exaltat de la preadolescència. A més a més, la meva filla petita és força alta per la seva edat i podia pujar a les atraccions més fortes des del punt de vista físic i psicològic (això va per mi)
No vull pas parlar de les muntanyes russes amb corbes molt tancades, baixades vertiginoses i bucles no aptes per hipertensos, tampoc dels ascensors que baixen de cop cinc pisos i altre cop que no ha estat res; tampoc de les vagonetes que giren com baldufes, posant a prova l’estat de l’estómac. Mai de la vida us avorriria amb dissertacions sobre l’entrenament per la vida que significa fer cues d’hora i mitja. Tanmateix no us parlaré de la merda de menjar que estàs abocat a deglutir sí o sí. Per què parlar del clima horrorós de París, entre set i deu graus (enfront del vint de Barcelona) i de la humitat ambient què es fica fins a l’ànima? No cal parlar pas del maldecap per la pressió atmosfèrica, de lumbàlgia severa per la humitat, del dolor de cervicals provocat per les vagonetes dels collons de muntanyes russes, del restrenyiment causat pel menjar antinatural i, per descomptat, de les agulletes causades per anar amunt i avall com una baldufa, ni del mal d’oïda per escoltar tot el sant dia la mateixa música. No, definitivament, val més no parlar-ne.
Del que sí que us vull parlar, és de l’agenda. Quan surts de viatge, normalment ho fas amb el propòsit d’oblidar el dia a dia: feina, clients, agenda, organització, … i mentalment es fa un punt i a part. A gaudir que són dos dies! I una merda! Sense agenda no ets ningú. La necessites pels horaris d’esmorzar, definits i concrets (no de tal hora a tal hora), per saber a quina hora obren i tanquen Eurodisney i Disney Studios, que canvia segons el dia de la setmana. La agenda es imprescindible per controlar el Fast Pass inevitables si és que vols anar a les millors atraccions o les més noves, per poder veure la cavalcada a tal hora i el final de festa amb focs artificials també a tal hora. L’agenda també és imprescindible per menjar amb una mica de decòrum en algun dels pocs restaurants decents o en els buffets dels hotels, perquè és impossible sense reserva feta un dia abans i ben anotada per no oblidar-ho. I també agenda per controlar que has vist, què has fet i que vols tornar a fer i com fer-ho, a fi d’evitar cues de més d’una hora i mitja. En definitiva, sense agenda a Eurodisney, és tirar els diners. D’això us volia parlar i ja està dit.
Si no hi ha res de nou, crec que he complert amb les dues filles i no em caldrà tornar-hi. Uf.
Els votants sobiranistes són uns pobres xais, llestos per ser devorats pel llop?
La imatge d’Artur Mas anant a peu al TSJC, envoltat pel Govern en ple i els diputats electes de Junt pel sí més els líders d’altres formacions independentistes o no, i acompanyat pels alcaldes amb vares incloses, ha donat molt de si a les xarxes. La raó és molt senzilla: la imatge és molt bona i eloqüent, i evidentment no passa desapercebuda per ningú que hi tingui alguna cosa a dir: sigui independentista, unionista o de la ignota tercera via.
Pels independentistes la imatge és extraordinària, representa la voluntat democràtica d’estar al costat del President en una hora difícil. Hi veuen un líder a qui fer costat davant dels atacs del govern espanyol.
Pels unionistes la imatge és ordinària, una mostra més de la manipulació de Mas envers uns desgraciats que tot s’ho creuen. Només hi veuen un llop afamat que porta els xais obedients i adoctrinats a la destrucció inapel·lable.
Com els lectors del meu blog sabeu, em considero entre els independentistes i vull manifestar que en els dies següents a la imatge en qüestió, em vaig sentir insultat per moltes entrades al Facebook satíriques, crítiques, ofensives, denigrants, algunes d’elles sota l’aparença d’acudit polític o caricatura. En general, les vaig trobar d’una incontinència salvatge. No crec pas que hagi perdut el sentit de l’humor o de l’autocrítica, però tanmateix, vaig sentir que aquesta mena de posts em ferien allà on fa més mal. I després de reflexionar-hi, us diré perquè: a la imatge hi ha un president escollit democràticament, un govern escollit democràticament, un munt de diputats escollits democràticament i més de 400 alcaldes escollits democràticament. I què els uneix a tots?: doncs, que ara, en aquests moments, representen la voluntat d’una majoria de catalans que anhelen la sobirania (resultat eleccions del 27S) i s’enfronten al totpoderós Estat Espanyol, representat per un tribunal corrupte, subjectiu i polititzat; i penso que sobre això, els adversaris de tota mena, ha demostrat zero comprensió i zero respecte.
No és pas el mateix riure’s d’un polític que riure’s de la gent que faci costat a l’opció que representa aquest polític. Bé, així ho veig jo, i és possible que de manera esbiaixada. Només espero que aquesta violència amaini, encara que dita sigui la veritat, no hi confio massa. Han de venir dies pitjors, com per exemple quan és constitueixi el parlament que ens ha de dur a la independència. Ja només confio que la violència abans esmentada no es transformi en rancúnia i odi. Animo a tots a respectar-nos un xic més.
Collons!, què la cosa no estan fàcil: per una nació petita independitzar-se d’un Estat poderós, no és un puto exercici intel·lectual, hi conflueixen sentiments infinitament més poderosos, que tenen a veure amb les arrels. I que no s’oblidi mai que les arrels són la veritat oculta a la vista de tot arbre.
La genuïna cuina de can Pellofa a Empori (Sant Pere Pescador)
Així, tal qual, la van abandonar avis i pares. I així la conservo. La llar de foc, la cuina econòmica, l’aigüera de pedra, el terra bast de velles rajoles, la llumeta que reforçava la claror del foc en les llargues nits d’hivern.
Aquí cuinaven, aquí vivíem un munt d’hores i aquí, davant de la llar encesa, la mare en rentava ficat dintre d’una palangana amb aigua calenta.
Els meus records d’aquells temps estan fets de bocins, de flaixos breus però intensos. No tenen ni continuïtat ni cronologia, són el que són, petits moments d’un tipus de vida que ja no tornarà. Eren els anys cinquanta, quan de set dies a la setmana, es menjava escudella i carn d’olla un mínim de tres dies i quan el sopar se servia gairebé sempre des de la brasa del foc.
I què recordo?: una oca corrent sense cap durant quasi mig minut per la cuina malgrat els esforços de la mare per empaitar-la. La iaia esclovellant pèsols, mongetes o faves. L’avi clavant la forquilla a la llesca de pa per posar-la a torrar davant de les brases. Un cap sencer de xai que surt de les graelles de la brasa i que l’avi trenca amb habilitat, un segon abans d‘oferir-me el maxil·lar inferior perquè rosegues les genives que contenien una carn gustosa. El pare pastant la massa dels bunyols a la taula de la cuina, que en realitat era una pastera fonda i generosa. La mare coent-los a la paella sobre la brasa. La iaia desant-los en olles i cobrint-los de sucre, procurant que jo no hi fiqués ma. La mare fent anar el ventall amb força sostinguda a les entrades de la cuina econòmica per atiar les brases. Tots cinc de casa, sempre cohabitant ben junts.
I ja per acabar, el record més nítid i especial de tots: la nit bona. Jo, un infant, em dedicava a fer anar calent el tió perquè cagués a dojo. La mare vigilava que no em fes mal, el pare reia i la iaia recollia hàbilment amb el davantal estès sobre les brases de la llar, els caramels i altres dolçaines que anaven caient per la xemeneia de tant en tant. On era l’avi? Enfilat a dalt del taulat i empassant-se el fum, ben abrigat, pobret.
Encara trobo a faltar els avis Santiago i Aurora, i els pares –per descomptat- en Joan i la Lola, sempre presents a la cuina de can Pellofa.
Pere Montalà Vicens 