Rebobino.
Des del naixement a onze anys (Alt Empordà): trepitjar pastifades de vaques pel carrer i aprendre una llengua forastera a l’escola al mateix temps que no aprendre ni a escriure ni a llegir la llengua pròpia. Quina desgràcia més gran! Que trist!
Dels onze als disset (Alt Empordà): internat, Reial Madrid etern campió d’Europa i l’avi que m’explica alguna cosa d’una guerra que no té res a veure amb els llibres de text i que un futur hereu de can Pellofa havia de ser del Barça. Vaig haver de començar a lligar caps pel meu compte.
Dels disset als vint (entre Barcelona i l’Alt Empordà): disbauxa , rauxa i xauxa, a l’hivern anar darrere les noies catalanes i a l’estiu darrere les franceses o alemanyes. El que és per davant, només corria per fugir dels grisos.
Dels vint als vint-i-dos (Entre el mar Mediterrani i l’oceà Atlàntic): embarcat en un puto vaixell de guerra i vomitant cada dia de navegació i també alguns a port a causa d’un excés d’alcohol. No sé si em vaig fer un home, però un alcohòlic quasi. Em cago en la puta fragata Vulcano F-12 i en la puta mili, i en el temps perdut.
Dels vint-i-dos als vint-i-cinc (Barcelona): Inici de carrera professional, mort del dictador i alguna coseta més, com per exemple la reinstauració de la monarquia i tots contents. Els fidels a la dictadura es passaven a AP (després PP) i també a CDC a Catalunya.
Dels vint-i-cinc als seixanta (Barcelona): Votar no a una constitució espanyola de merda, patir un cop d’estat, veure com es passa full a les atrocitats de la dictadura espanyola, constatar que la transició espanyola és una merda, que els governats espanyols de la “democràcia” passen dels catalans i que en Pujol és un desgraciat què es pensa que governa Catalunya i només és un aprofitat de virrei (evidentment del rei d’Espanya) que procura per ell i la camada. I al llarg de tants anys: ascendir, consolidar i davallar a poc a poc en la meva carrera.
Dels seixanta als seixanta-quatre (Barcelona): il·lusionar-me amb la possibilitat de la independència de Catalunya d’Espanya i constatar dia sí dia també que Espanya i els espanyols no ens tenen per res, només pels calés. Bé, sí, també ens tenen per insultar-nos i amenaçar-nos amb totes les desgràcies possibles i impossibles.
Dels seixanta-quatre en endavant (entre Barcelona i l’Alt Empordà): Què collons esperen aquests capsigranys de Junts pel Sí i la CUP per consensuar un president que ens porti a la independència? Que potser es pensen que viuré sempre o què? Ja que la meva vida va començar malament i ha transcorregut diguem que d’aquella manera, seria collonut poder acabar-la bé. Voleu fer el fotut favor!
Monàrquics vs republicans
Hi ha qui constata, hi ha qui contradiu, hi ha qui menysprea, hi ha qui insulta, hi ha qui fa mofa, hi ha qui ironitza. Em refereixo als monàrquics, seguidors del Borbó, els unionistes. Tanmateix és evident que les eleccions d’ahir no els han deixat indiferents i s’han mobilitzat per posar tanta aigua com es pugui al vi.
Hi ha monàrquics de quan Franco va nomenar hereu, hi ha monàrquics d’en Juan Carlos, rei dels espanyols durant la transició i hi ha monàrquics d’en Felip, rei de l’Espanya que no ens va deixar fer el referèndum i que posa en dubte la victòria dels partits independentistes en les eleccions d’ahir.
Sí, he de admetre que hi ha molts monàrquics, tots unionistes, tant d’esquerres com de dretes, tant entre els catalans com entre els espanyols que viuen a Catalunya.
Un monàrquic, òbviament, és bel·ligerant contra la república i avui s’ha donat el cas que els monàrquics unionistes de rel espanyola estan d’allò més bel·ligerants amb una futura república catalana.
Em resulta evident que al PP són monàrquics espanyols, i també C’S i el PSC. Els de CSQP afirmen que estan als llims i UDC ja no hi és. Queden com republicans els partits que integren JxSi i el jovent de la CUP. No m’és pas fàcil saber el que passarà a partir d’avui.
Vull pensar que els republicans catalans han d’escollir un president per endegar el full de ruta previst. Potser serà complicat, però serà. I a seguir lluitant. Un monàrquic espanyol comentava avui que se li ha girat feina al govern català per convèncer a Europa de la victòria del sí, i jo li responia que cap problema, que els catalans, juntament amb el tòpic de garrepes, també tenim el d’emprenedors i treballadors, i que la feina no ens espanta.
El rei francès, el kàiser alemany, l’emperador austro-hongarès i el tsar rus, potser no ens comprendran, però no dubto que la república francesa, alemanya, russa i austríaca ens escoltaran. I si no, buscarem un altre camí.
Provant de convèncer algun indecís: els que no poden “veure” a Mas ni en pintura.
Aquí ho tinc fotut perquè jo tampoc me’n refio d’aquest polític de dretes. Però bé, si un dia a Madrid vaig provar de convèncer a un andalús que les sardanes eren més airoses i sexis que les sevillanes, provaré de dir-hi alguna cosa.
En primer lloc, és un fet que en Mas s’ha aplegat a ser el quart en una llista transversal amb membres d’altres partits d’ideologies diferents: ERC, ex PSC, etc., així com diferents capdavanters dels anomenats moviments civils: Omnium, ANC, Súmate, etc., i algunes persones rellevants de l’economia, la cultura i l’esport català. Tanmateix, ha foragitat Unió, cosa que és d’agrair. Tot plegat un bon garbuix, sí, però amb un objectiu: la independència. El govern de Mas, ha fet retallades com tots els governs per la maleïda crisi, és conservador de dretes i és possible que sigui o hagi estat corrupte (l’herència de l’infame Pujol i la camada resulta evident), però venen temps nous i espero que no caldrà seguir els exemples gens edificants de la manera de fer pròpia de la política espanyola tradicional, com s’ha fet fins ara.
En segon lloc, criticar el sobiranisme perquè inclou (o el lidera Mas) és ser un xic desconsiderat, tant per no valorar el votant que sap veure aquestes coses (així ho confirmen totes les enquestes aparegudes fins ara), com per menysprear als homes i dones que configuren la llista de Junts pel sí: convergents, republicans, socialistes, verds d’iniciativa i psuqueros, per mencionar els més evidents. En tot cas, l’estol d’ocells té la possibilitat de posar cada membre al seu lloc, fet indispensable per arribar al destí proposat.
En tercer lloc, a en Mas se l’hi ha de reconèixer que ha estat cabdal perquè el procés sobiranista sigui avui una realitat (el meu avi, antic anarquista, solia dir-me que l’esquerra catalana sempre estava dividida, subdividida i esmicolada). Si ho ha fet com a sortida endavant per tapar forats negres del passat ja s’ho farà, a cada porc li arriba el seu sant Martí.
En quart lloc: no voteu a Mas si no us agrada o no hi confieu.
En cinquè lloc: voteu a Romeva, a Junqueras, a Forcadell, a Casals, a Bel, Reyes, … i a tants de la llista transversal…, o a la C.U.P. Voteu a una Catalunya independent d’un estat, l’Espanyol, que no sap estimar els catalans.
Provant de convèncer algun indecís: els “universalistes”
Als meus amics i amigues (potser només coneguts i conegudes) universalistes, aquells que solen criticar la independència de Catalunya com a reduccionista o provinciana, perquè ells invariablement es proclamen, ufans, ciutadans europeus, mundials i universals, contraris a les fronteres i a tot allò que separa.
En primer lloc, els voldria dir que pel fet de néixer un o una ja és ciutadà o ciutadana del món mundial i de l’univers universal. No hi ha cap mèrit especial en declarar-se d’aquesta manera.
En segon lloc, els nats dintre del que es considera geogràficament l’Europa Occidental, també són europeus amb més o menys drets o possibilitats com es pot comprovar avui en dia, però europeus al cap i a la fi. I és què em pregunto: una persona humana de Noruega o Suïssa, és europea? Tampoc hi veig cap mèrit especial en declarar-se Europeu, per aquestes contrades és evident que tots soms europeu
En tercer lloc, els universalistes són contraris a tot allò que separa. Evidentment, entre ells i elles, els que critiquen el procés sobiranista, hi ha un pilot de separats i divorciats, cosa ben normal avui en dia en la nostra societat. Mai cap símil és prou bo i aquest no n’és l’excepció. Però penso que això de les separacions físiques depèn força segons el cristall en què es mira.
En quart lloc, un munt de catalans es volen separar d’Espanya o senzillament volen no dependre d’Espanya? Recomano a aquests amics i amigues (coneguts o conegudes) que hi reflexionin. Crec que la segona opció és menys dramàtica i possiblement més entenedora del que pretén l’endegat procés sobiranista: administrar-se les peles, la llengua i la cultura i no patir més les injustícies d’un estat, l’Espanyol, que no sap estimar els catalans.
Votaré Sí
Si a l’estat propi.
Si a la independència.
Sí a la República Catalana.
Si a no ser governat per Espanya.
Sí a l’esperança
Sí a la llibertat.
Sí a Junts pel sí.
Sí a la C.U.P.
Sí a l’empenta de les persones que omplen les diades.
Sí a la senyera com a bandera històrica.
Sí a l’estelada, com a bandera reivindicativa.
Sí a la memòria dels meus pares
Sí a la memòria del meu avi condemnat a mort per la dictadura.
Sí al futur de les meves filles.
Sí a ser valents i no defallir en la nostra ànsia.
Sí a l’esma de parlar català.
Sí a què algun dia se sàpiga dir l’hora en català.
Sí a la nostra cultura.
Sí a integrar amb senzillesa i naturalitat a tothom qui vulgui viure en el nostre país.
Sí a Europa o allà on ens deixin estar, tant es val.
Sí a conviure amb els espanyols com a bons veïns.
Sí a “salut i peles”
Sí a menystenir els corruptes de mena.
Sí als meus amics, votin independència o no.
I per descomptat, sí a la carn d’olla, el pa amb tomata, la seca amb mongetes i la ceba al cop de puny.
M’ha agradat ser publicitari.
Comptant els anys d’estudi i els de carrera professional, fa 45 anys que em dedico a la publicitat, la gran majoria del temps com a redactor, ofici que considero el meu.
No tinc cap experiència seriosa en propaganda, excepte unes modestíssimes col·laboracions per ajudar algun amic a l’alcaldia del meu petit poble, per tant només parlaré de publicitat.
Sóc conscient que el titular d’aquest post sona a comiat, i és cert en part, doncs és el que de manera gradual estic fent. I dic de manera gradual perquè no vull desenganxar-me del tot, senzillament anar afluixant. Vull evitar el tòpic de què estic cremat, perquè no m’hi sento, potser només un xic cansat.
Vaig tenir la immensa sort de destacar en els millors anys de la publicitat i vaig viure experiències úniques amb les grans marques, en una època en què els productes encara es podien diferenciar els uns dels altres i la proposició única de venda (USP) era important. Un temps en què es van construir els valors de marca més transcendents i que encara perduren el dia d’avui.
La publicitat, com s’ha de saber, és el braç armat del màrqueting que elaboren els anunciants per comercialitzar els seus productes, per tant no podem negar pas que formem part del món capitalista i consumista, el que ens ha tocat viure. Ho constato, ja que sempre n’he estat plenament conscient. A vegades m’he sentit a gust fent una feina i d’altres no tant, és llei de vida, de la mateixa manera que a vegades sentia dintre meu que el que feia era bo per la societat i en altres, que no aportava res, ans al contrari. Però en aquest ofici nostre, l’objecció de consciència no està permesa sota pena d’acomiadament. Un ha de saber adaptar-se al que toca i ser prou valent per entomar-ho amb naturalitat. Personalment, crec que he aconseguit sempre que les meves idees i escrits per difondre els beneficis d’un producte, es mantinguin sempre dintre de codis ètics responsables amb les persones i la societat en general. Malgrat això, si alguna vegada -conscient, inconscient o obligat- he caigut en el parany de la vulgaritat, de l’exageració desmesurada i de la pocavergonya, demano disculpes en aquest post de comiat.
No vull deixar de dir que, en els millors dies, sempre he cregut que amb la meva feina he col·laborat a tirar l’economia endavant i també que he sabut defensar els llocs de treball a les empreses a qui he ajudat a vendre els seus productes.
El dia que el pare em va fer fora d’una casa de pagès malgrat ser-ne el fill únic, perquè confonia presseguers amb pomeres, la va encertar de ple. Si ara hagués de tornar a començar, optaria de nou per ser redactor de publicitat.
Gràcies a tots els/les col·legues que m’heu apreciat i respectat al llarg de la meva carrera. Seguiré vivint com sempre, entre Barcelona i Empori, entre el sarau i la quietud.
Com un elefant en una cristalleria
De petit, a la casa de pagès que vaig néixer, hi havia una euga (la Linda), una mula (en Titus), mitja dotzena de vaques suïsses per munyir la llet i parir vedells, una verra i uns quants porcs, conills, gallines, galls, pollets tot sovint i alguna oca. I, sabeu?: tots servien per a alguna cosa. La Linda i en Titus per tirar de les feixugues càrregues del carro o per llaurar, rampinar i altres pesades feines del camp. Les vaques es munyien i parien vedells que desapareixien als meus ulls al pocs dies. Els porcs, un cop ben engreixats anaven de pet a l’escorxador. Recordo com si fos ara mateix, quan la mare em senyalava el gall que menjaríem per nadal o la festa major, tant se val. I parlant de la mare, jo era l’encarregat d’aguantar fort la gallina amb una mà i amb l’altre parar el plat per recollir la sang mentre la mare la degollava. El pare també em feia alguns encàrrecs de tant en tant, com anar a tirar la gatinada ficada en una saca al riu. Bé, prou d’animalades d’un temps passat.
Evoco aquells temps perquè estic sorprès de l’espectacular difusió que té a les xarxes socials aquesta història del brau de Tordesillas, a Valladolid. Estic totalment en desacord amb les curses de braus, els correbous, els braus embolats i tot allò que tingui el sofriment de l’animal com a centre de la diversió. No m’agrada i ho abomino.
Però resulta que també estic en desacord de com es tracten els animals que considerem hipòcritament els nostres amics o aliats, i no em refereixo pas aquells desgraciats que serveixen per a gaudi del menjar, no pas de la necessitat. Em refereixo als cavalls que són muntats per orgullosos genets i amazones que els obliguen a base d’hòsties a fer coses impensables. Em refereixo als gossos que tiren de trineus com a esport i no per necessitat, als gossos que romanen hores plorant en les terrasses de la ciutat tot esperant el retorn de l’amo, als ocells captius a les gàbies, als rèptils atrapats als minúsculs terraris, als dofins obligats a donar espectacle i tantes coses com és en veuen en zoos, circs i altres llocs.
Penso que els animals, els nostres companys a la terra, han de viure en llibertat i respectats per nosaltres (lògicament, aquells predadors que ens podrien tenir com a dieta, millor ben lluny, això si, respectant els seus hàbits naturals).
Portar un gos amb una cadena o morrió és humiliar-lo, muntar un cavall o pujar a un elefant, no deixa de ser un acte de superiorat i menyspreu cap a l’animal. És dir-li que ha d’estar a la nostra disposició i carregar amb el nostre pes o el pes d’aquelles càrregues que nosaltres disposem; i és clar, s’ha d’estar a un lloc a on el podem tenir controlat en tot moment. Diuen que el cavall és noble perquè és deixar muntar a l’esquena, jo personalment penso que és curt de gambals per deixar-se domesticar i també podria dir algunes coses sobre els gossos. No pretenc pas tenir raó, només fer reflexionar a molta gent escandalitzada sobre el tracte que s’ha de donat al brau mort a Tordesillas. A un animal se’l pot matar a llançades o tenir-lo mort en vida durant molts d’anys.
Als animals dits irracionals és millor no fer-ne cas, deixem-los viure en llibertat, en una llibertat compatible a la dels animals dits racionals. Aquesta utopia l’he vista en alguns llocs del món i sé que és possible.
Me la jugo: el que m’agrada més de Sant Pere Pescador.
M’agrada entrar-hi pel pont sobre el riu Fluvià malgrat haver de posar en perill la xapa del cotxe, de tan estret com és. Però jo mesell, si quan enfilo el pont, a l’altra banda veig un cotxe amb caravana o la sarfa per posar uns exemples, m’espero fins que hagin creuat. Quan travesso sempre miro a dreta i esquerra del riu per contemplar, orgullós, la bellesa del paratge (el campanar de l’Armentera faig com si no el veiés). Sovint vaig a buscar la mota per entrar pel parc del riu a casa.
M’agrada que el mar estigui un xic lluny del nucli urbà en un poble eminentment agrícola, on els camps molt ben treballats de pomeres ocupen moltes hectàrees. El que vulgui anar a mar hi pot anar perfectament a peu, en bicicleta, a cavall, en tractor, en cotxe o en barca de rems o a motor si no sobrepassa els tres nusos de velocitat. A mar s’hi trobarà un gran sorral ple de dunes si la tramuntana ha fet de les seves. Són set quilòmetres de platja verge en-marcada pels aiguamolls. Recomano descalçar-se i passejar per la llongada una bona estona assaborint la puntual marinada de cada dia. I si us agrada fer altres coses, vosaltres mateixos, hi ha sorra de sobres.
M’agrada que el terme estigui ple de càmpings que atrauen uns turistes familiars, tranquils i carregats de bicicletes, àvids de sol i de pau. Només es veuen pel poble els dies de mercat i algun dia senyalat, a la nit, en els diferents restaurants amb terrasses a la fresca. Tot i en ple estiu, es pot afirmar que els estiuejants no interfereixen en la plàcida vida del poble.
M’agrada la convivència entre natius, nouvinguts d’arreu i sobretot, amb romanesos, sud-americans marroquins i gambians. Ben segur que es tracta d’una convivència imperfecta, però convivència al cap i a la fi.
M’agrada especialment el dissabte quan surto a comprar tabac, diari, pa, fruita, verdures, el peix o la carn. I em plau perquè trobo moltes romegueres on enganxar-me una bona estona, la manera més ràpida i fàcil d’assabentar-se de les novetats: natalicis, defuncions, casaments, divorcis, obres, compres, vendes i de tot allò que sol ser noticia en un nucli petit de població.
M’agrada el silenci, sentir els ocells i les fulles dels arbres que es mouen amb l’aire (la tramuntana menja a part), la remor de les estelades que onegen al campanar, les rotondes o en cases particulars; i més que una altra cosa, quan plou m’agrada sentir la fressa de la pluja sobre teulades, carrers, terrasses, horts, camps i riu. I encara que només sigui un xic, em mostro als núvols per ser ungit amb l’aigua que cau del cel.
M’agrada el camí de Vilamacolum perquè hi descansen pares, avis, ancestres i familiars de tota mena i perquè algun dia, el més tard possible, també hi faré estada. Tanmateix m’agraden tots els camins que menen a Sant Pere Pescador, el de Torroella de Fluvià, el de Castelló d’Empúries, el de l’Armentera (un xic menys) i el del Cortal de la Vila (ara dels càmpings) que duu a Sant Martí d’Empúries.
I ja per acabar, confessar una cosa: el que més m’agrada de Sant Pere Pescador és el nom que li van posar durant la segona república: Empori.
Petites diferències entre l’Alt Empordà i el Baix Empordà que cal tenir en compte.
L’Alt té més extensió que el Baix; el mateix Josep Pla, del Baix en deia l’Empordanet, que com tothom sap és un diminutiu.
Al Baix hi va néixer en Francesc Cambó i a l’Alt no. Això per alguns té la seva transcendència.
A l’Alt van tenir tancat a la presó al tinent coronel Tejero uns quants anys i això per altres també és significatiu.
En Lluís Llach va néixer al Baix però va fer el batxillerat en un internat de l’Alt, concretament “als fosos” de Figueres. En dono fe.
El massís del Montgrí es veu més suau i més maco des de l’Alt, i més abrupte des del Baix, qüestió de perspectives.
El Baix és més a prop de Barcelona i per això hi van més esquena-freds, i són molt abundants a les tres platges de Palafrugell.
Les gambes de Roses són un xic més bones que les de Palamós, i a on es nota és xuclant els caps.
L’Alt és força més surrealista que el Baix, de fet a Figueres molts viuen del surrealisme.
El Baix és significativament més lluny d’Europa.
El Baix és significativament més a prop d’Espanya i l’Africa.
No està pas demostrat empíricament, però se sol afirmar que les pomes de l’Alt son més bones que les del Baix, sobretot les de Fructícola Empordà.
A l’Alt, la tramuntana hi bufa de valent i al Baix no tant, ni de bon tros, no que va, tramuntaneta sent generosos.
Els aiguamolls de l’Alt contenen més diversitat d’aus que els del Baix, a veure qui és el maco que s’entreté a contar-les.
Al Baix sempre hi han estiuejat més oligarques en general, en l’actualitat hi viu un de la camada de la duquessa d’Alba.
A l’Alt tenen segona residència molts menys publicitaris que el Baix, fet remarcable que diu molt sobre els matisos que els diferencien.
Al Baix hi ha un port on poden atracar vaixells relativament grans i a l’Alt
hi ha estació d’AVE, on s’aturen trens relativament ràpids.
El Figueres va estar més anys a segona divisió espanyola que el Palamós, si no em falla la memòria.
No compararem pas les ruïnes d’Empúries amb les d’Ullastret, està demostrat que els ibers eren uns ignorants respecte de grecs i romans.
Al Baix sempre hi ha hagut més taps de suro que a l’Alt, sense que això vulgui dir gran cosa.
Si al Baix hi ha el poble d’Ultramort, a l’Alt hi pots trobar el poble de Riumors. Tots dos pobles fan mitja basarda.
Per anar a l’Alt des de Saragossa no cal passar pel Baix.
Per anar a l’Alt des de Barcelona no cal passar pel Baix.
Per anar a l’Alt des de Perpinyà no cal passar pel Baix.
Per anar a l’Alt des de Menorca no cal passar pel Baix.
L’Alt Empordà està sobrevalorat i el Baix Empordà també.
Per què l’Empordà es va dividir en dues comarques amb dues capitals? Diuen que per raons econòmiques però jo, me’n malfio. Devia ser per altres consideracions inconfessables.
Ministres que fan por
El ministre espanyol de defensa de no sé qui o què, m’ha dit que si no em porto bé, m’engegarà els militars i hòstia, m’ha agafat por, així que demà me’n vaig de festa a celebrar la Diada a la meridiana de Barcelona a on estan previstos castells, una performance divertida, música, xerinola i altres mandingues de germanor familiar. Suposo que això és portar-se bé, no?
El ministre espanyol d’interior de casa seva i dels foscos passadissos dels Opus Dei, ha dit que entre els refugiats sirians hi pot haver gent dolenta musulmana que podria carregar-se uns quants cristians, i que pensa fer-los passar pel filtre que ha muntat. Allà ell, però jo li diria que fa anys i panys que a l’estat espanyol, els musulmans dolents hi entren com volen i quan volen, que potser es podria estalviar de registrar aquesta gent desesperada.
El ministre espanyol d’exteriors ben ventilats, insisteix que si Catalunya toca el dos, sortirà de la Unió Europea per anar a l’infern a cremar pels segles dels segles amen. Collons, al final a un li pot agafar un cangueli de veritat, i més si ses calorós de mena com el meu cas. Tanmateix, tampoc mai m’he preguntat si al cel si s’està fresc o és millor el purgatori dels zero graus. Merda, necessito respostes.
El ministre d’economia domèstica de casa seu, ha dit que la Independència de Catalunya no es produirà pas de cap manera no t’ho pensis pas ni per un instant. Potser té raó o potser no en té, però val més desconfiar de les seves prediccions, ja que no n’ha encertat mai cap. No pas ni una. A la que obre la boca, ja saps que passarà el contrari del que diu. Tanmateix, tal com anat l’economia dels anys de la crisi, segurament el van fer ministre per les seves habilitats endevinatòries.
El ministre de justícia pel qui se la mereix i és un bon jan segons els canons del partit que governa, va dir que la Independència es cura viatjant. Em va semblar una proposta molt assenyada i aquest estiu passat he volat fins al llunyà orient per si trobava els reis mags, doncs els últims temps em fa una mandra infinita anar a la cavalcada. Haig de confessar que no els he trobat per aquells paratges i el més descoratjador, ningú em sabia donar raó d’ells. Una pena per què confiava que em donessin el regal de la clarividència.
El ministre d’hisenda on s’amaguen tots els vampirs de l’estat, diu que l’Estat Espanyol és equànime amb Catalunya i donat el cas que Catalunya declarés la independència Déu no ho vulgui, s’empobriria d’allò més. Aquí sí que m’ha fet mal, em considero un bon català i la pela és la pela, Barcelona és bona si la bossa sona, i salut i força al canut. He entrat en contradicció entre el seny i la rauxa, i dintre meu s’està lliurant una cruenta batalla per decidir que faig amb els estalvis, perquè el vot ja el tinc decidit.
Sé que també hi ha un ministre d’educació que va substituir aquell altre per massa verd, una ministrade foment de les obres públiques que només es tiren endavant on governa el PP, una altra d’ocupació que no sé a què es dedica en realitat, així com la ministra d’agricultura que ja m’agradaria saber si sap distingir una poma golden d’una pink lady. Ai, quasi em descuido d’en cara de pal, el ministre de les industrioses empreses d’en Florentino, i si la memòria no em falla, suposo i és molt suposar, que hi deu haver en algun lloc un ministre de sanitat.
Del president del govern monolingüe i poca cosa més, així com de la bichopresidenta, millor no parlar-ne per respecte a la institució que representen.
Bona Diada.
Pere Montalà Vicens 