Els espanyolistes publicitaris estan un xic més calmats
“Tal com raja”
Suposo que el disgust que van patir aquell dissabte en què Artur Mas (evidentment forçat per les circumstàncies) va decidir deixar-ho córrer, els va deixar –pobrets- sense massa arguments per continuar la seva lluita aferrissada contra el procés sobiranista de Catalunya.
Han passat els dies, ja tenim un Govern transversal i decidit a tirar endavant, ara és el moment de fer confiança i estar amatents a possibles errors. Sembla que es vol fer un esforç per convèncer als votants de la Colau perquè se sumin al procés a través de la necessitat de fer un referèndum tard o d’hora, a fi de validar més si s’escau la majoria pro República Catalana.
Això últim també és una putada pels espanyolistes publicitaris, que solen basar la seva batalla patriota en el que representava Mas de la “dretana i corrupta” Convergència, íntimament lligada al clan d’en Pujol dels collons. A en Puigdemont només el poden titllar de titella d’en Mas i ho fan, a l’espera de què se li trobi alguna cosa dolenta. La gent d’esquerra que hi ha al Govern no els interessa gens, com si no existissin.
Orfes d’arguments de pes, consumada la formació de Govern, què els queda?: els queda Espanya i la possibilitat que Podemos formi Gobierno, perquè haig de suposar que amb el PSOE no es conformaran pas.
Però, té collons la cosa, no he vist ni una entrada sobre els problemes d’Espanya per formar govern. Em resulta evident que només tenien un interès en les seves crítiques a Mas i al procés: fotre tota la merda possible al camí cap a la República Catalana.
Els capsigranys no pacten.
Comte fet a partir dels “motius” (no hi són tots) de les cases d’Empori i de Riumors. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.
La reunió està a punt de concelebrar-se a cal “cristià”: són presents el propi “cristià” com a amfitrió, el “rector”, el “frare” i el “sant-pare”. Per culpa d’un problema als ploms, la trobada es fa a la llum de les espelmes, que li dóna un caire de reflexió i recolliment.
Al menjador de can “pellofa”, s’hi fa una altra reunió: Hi assisteixen en “pellofa”, en “panotxa”, en “canoca” i un xic més tard també si sumarà en “blat-de-moro”. La dona d’en “pellofa” ofereix unes crispetes per passar l’estona, però són rebutjades, prefereixen uns talls de fuet o de botifarra dolça, si potser.
Els carrers del petit poble estan buits, són dos quarts i cinc de vuit d’una freda tarda de tramuntana de mitjans de gener. Una ombra travessa furtivament la plaça major en direcció a algun lloc inconcret. En “si-en-trobes” s’atura un moment per descansar i comprovar si algú el segueix, sempre ha patit de mania persecutòria.
Al mas de can “foraster” hi ha una tercera reunió. La centenària palmera bat furiosament les fulles, mentre els presents s’asseuen a prop de la llar de foc: en “foraster” serveix un got de vi negre del país a en “corriol”, en “sopa” i en “rates”. Les cares són serioses, fidel reflex de la gravetat del moment.
A ca la “xites”, de nou al nucli urbà, tres homes discuteixen en veu baixa, són en “cigró”, en “paperina” i en “forquilles”. L’ordre del dia versa sobre la possibilitat de recolzar el grup d’en “pellofa” o el d’en “foraster” (el grup del cristià no té pas per costum fiar-se de ningú). Es discuteixen pros i contres sense que de moment, l’acord es vegi possible.
En “xerraire” va de bòlit, en tot el dia no ha pogut esbrinar com està el tema dels pactes i de la possibilitat d’arribar a un govern estable i de futur. Un poble de cinc-cents habitants amb quatre partits irreconciliables duia inevitablement a greus atzucacs. Pot ser, demà se sabria alguna cosa. I sí no, noves eleccions, quina colla de capsigranys, tots plegats.
Maleïts governants, maleïts militars i maleïts guerrers.
Vaig néixer en plena guerra de Corea, sis anys després del final de la II guerra mundial i dotze anys més tard de la fi de la guerra civil espanyola. Al llarg de tota la meva vida el món ha estat en guerra, ara aquí ara allà o més enllà. Durant molts anys es parlava sense parar de la guerra freda i se’n feien multitud de pel·lícules. El mateix de la guerra del Vietnam. Guerres i més guerres, grans o petites, declarades o no declarades. Sí a un li agrada llegir història, s’adonarà que la història de la civilització és la història de les guerres, una rere l’altre, inclòs s’admet que una d’elles va durar cent anys. I si em poso a recordar, també vull fer esment a unes illes ignotes on anglesos i argentins es van cardar un grapat d’hòsties per no res. No fa pas massa anys un president espanyol es va alinear amb americans i anglesos per fer la guerra a Iraq per no sé quins motius. I qui dies passa guerres va veient. Ahir Iraq, avui Síria i demà més. El mot “guerra” se sol tenir tan assumit que s’utilitza banalment per esdeveniments esportius o enfrontament de marques comercials, fins i tot de controvèrsies de gènere. Deu ser que portem la guerra a l’ADN, deu ser que convé als països fabricants d’armes, deu ser que convé per domini de les regions amb petroli, gas o qualsevol matèria primera. En tots aquests darrers temps en què es noticia el procés sobiranista, també s’han sentit i es senten tambors de guerra des del costat unionista. Tot és guerra. I la guerra invariablement duu mort i destrucció. Al parer meu no hi ha guerra justa, que si tu ataques, jo em defenc; que si tu vas ser primer o que collons esperaves que fes: ull per ull i aquestes coses. Reitero, la guerra sempre és terriblement injusta, un disbarat només a l’abast de l’espècie humana. Abans he escrit que vaig néixer en plena guerra de Corea, i com està el tema seixanta-quatre anys més tard?: en suspens, les dues Corees en peu de guerra constant. Bé, ho deixo córrer ja, només en queda afegir: en el transcurs de quina guerra deixaré aquest món?
Crec que estic fugint d’estudi
No paro de llegir un llibre rere l’altre (i a velocitat sostinguda), és com un vici. I els últims mesos ha anat a més. Fins ara, ho atribuïa a què vaig molt menys cansat de feina i a què he avorrit la tele, però no n’estava del tot segur. Llegir m’agrada i m’ha agradat sempre, però el ritme de lectura actual sobrepassa els meus costums. I ara sé per què. N’estic ben segur. No és per enriquir-me intel·lectualment, ni per aprendre, ni per estudiar, no; res de tot això, he arribat a la conclusió de què estic enganxat per evadir-me de la realitat política i de totes les informacions, contrastades o no, que arriben a través dels diaris, teles, radio i xarxes socials, tant si vénen de banda dels sobiranistes com si provenen dels espanyolistes. Aquesta mena de fressa se m’ha fet insuportable, puix que amplifica per bé i per mal l’estat real o especulatiu (la majoria de vegades) de les dues postures radicals i enfrontades. Ja només paro l’orella si em sembla que la novetat s’ho val i és favorable als interessos dels independentistes, per no patir més del compte. Per tot el demès, em tanco a la closca i a llegir, preferiblement literatura fantàstica o directament relacionada amb la ciència-ficció, per ser les més allunyades de la realitat. En aquesta distància mental hi trobo un xic de pau i aconsegueixo relaxar-me. Tanmateix, he rellegit “Mecanoscrit del segon origen” i “1984”. També he llegit “Les cròniques marcianes”, “la pell freda” i “Marte”. Ja se m’estan acabant els que em venien de gust, si la cosa política segueix igual, tinc rumiat rellegir l’obra completa de l’animal d’en Pla. Confio que el dilluns vinent porti novetats interessants i positives relacionades amb la declaració de ruptura al Parlament. I si no, en Pla. Jo pla que em pensava que patiria tant des de les darreres eleccions del 27 de novembre.
Els votants sobiranistes són uns pobres xais, llestos per ser devorats pel llop?
La imatge d’Artur Mas anant a peu al TSJC, envoltat pel Govern en ple i els diputats electes de Junt pel sí més els líders d’altres formacions independentistes o no, i acompanyat pels alcaldes amb vares incloses, ha donat molt de si a les xarxes. La raó és molt senzilla: la imatge és molt bona i eloqüent, i evidentment no passa desapercebuda per ningú que hi tingui alguna cosa a dir: sigui independentista, unionista o de la ignota tercera via.
Pels independentistes la imatge és extraordinària, representa la voluntat democràtica d’estar al costat del President en una hora difícil. Hi veuen un líder a qui fer costat davant dels atacs del govern espanyol.
Pels unionistes la imatge és ordinària, una mostra més de la manipulació de Mas envers uns desgraciats que tot s’ho creuen. Només hi veuen un llop afamat que porta els xais obedients i adoctrinats a la destrucció inapel·lable.
Com els lectors del meu blog sabeu, em considero entre els independentistes i vull manifestar que en els dies següents a la imatge en qüestió, em vaig sentir insultat per moltes entrades al Facebook satíriques, crítiques, ofensives, denigrants, algunes d’elles sota l’aparença d’acudit polític o caricatura. En general, les vaig trobar d’una incontinència salvatge. No crec pas que hagi perdut el sentit de l’humor o de l’autocrítica, però tanmateix, vaig sentir que aquesta mena de posts em ferien allà on fa més mal. I després de reflexionar-hi, us diré perquè: a la imatge hi ha un president escollit democràticament, un govern escollit democràticament, un munt de diputats escollits democràticament i més de 400 alcaldes escollits democràticament. I què els uneix a tots?: doncs, que ara, en aquests moments, representen la voluntat d’una majoria de catalans que anhelen la sobirania (resultat eleccions del 27S) i s’enfronten al totpoderós Estat Espanyol, representat per un tribunal corrupte, subjectiu i polititzat; i penso que sobre això, els adversaris de tota mena, ha demostrat zero comprensió i zero respecte.
No és pas el mateix riure’s d’un polític que riure’s de la gent que faci costat a l’opció que representa aquest polític. Bé, així ho veig jo, i és possible que de manera esbiaixada. Només espero que aquesta violència amaini, encara que dita sigui la veritat, no hi confio massa. Han de venir dies pitjors, com per exemple quan és constitueixi el parlament que ens ha de dur a la independència. Ja només confio que la violència abans esmentada no es transformi en rancúnia i odi. Animo a tots a respectar-nos un xic més.
Collons!, què la cosa no estan fàcil: per una nació petita independitzar-se d’un Estat poderós, no és un puto exercici intel·lectual, hi conflueixen sentiments infinitament més poderosos, que tenen a veure amb les arrels. I que no s’oblidi mai que les arrels són la veritat oculta a la vista de tot arbre.
Monàrquics vs republicans
Hi ha qui constata, hi ha qui contradiu, hi ha qui menysprea, hi ha qui insulta, hi ha qui fa mofa, hi ha qui ironitza. Em refereixo als monàrquics, seguidors del Borbó, els unionistes. Tanmateix és evident que les eleccions d’ahir no els han deixat indiferents i s’han mobilitzat per posar tanta aigua com es pugui al vi.
Hi ha monàrquics de quan Franco va nomenar hereu, hi ha monàrquics d’en Juan Carlos, rei dels espanyols durant la transició i hi ha monàrquics d’en Felip, rei de l’Espanya que no ens va deixar fer el referèndum i que posa en dubte la victòria dels partits independentistes en les eleccions d’ahir.
Sí, he de admetre que hi ha molts monàrquics, tots unionistes, tant d’esquerres com de dretes, tant entre els catalans com entre els espanyols que viuen a Catalunya.
Un monàrquic, òbviament, és bel·ligerant contra la república i avui s’ha donat el cas que els monàrquics unionistes de rel espanyola estan d’allò més bel·ligerants amb una futura república catalana.
Em resulta evident que al PP són monàrquics espanyols, i també C’S i el PSC. Els de CSQP afirmen que estan als llims i UDC ja no hi és. Queden com republicans els partits que integren JxSi i el jovent de la CUP. No m’és pas fàcil saber el que passarà a partir d’avui.
Vull pensar que els republicans catalans han d’escollir un president per endegar el full de ruta previst. Potser serà complicat, però serà. I a seguir lluitant. Un monàrquic espanyol comentava avui que se li ha girat feina al govern català per convèncer a Europa de la victòria del sí, i jo li responia que cap problema, que els catalans, juntament amb el tòpic de garrepes, també tenim el d’emprenedors i treballadors, i que la feina no ens espanta.
El rei francès, el kàiser alemany, l’emperador austro-hongarès i el tsar rus, potser no ens comprendran, però no dubto que la república francesa, alemanya, russa i austríaca ens escoltaran. I si no, buscarem un altre camí.
Provant de convèncer algun indecís: els que no poden “veure” a Mas ni en pintura.
Aquí ho tinc fotut perquè jo tampoc me’n refio d’aquest polític de dretes. Però bé, si un dia a Madrid vaig provar de convèncer a un andalús que les sardanes eren més airoses i sexis que les sevillanes, provaré de dir-hi alguna cosa.
En primer lloc, és un fet que en Mas s’ha aplegat a ser el quart en una llista transversal amb membres d’altres partits d’ideologies diferents: ERC, ex PSC, etc., així com diferents capdavanters dels anomenats moviments civils: Omnium, ANC, Súmate, etc., i algunes persones rellevants de l’economia, la cultura i l’esport català. Tanmateix, ha foragitat Unió, cosa que és d’agrair. Tot plegat un bon garbuix, sí, però amb un objectiu: la independència. El govern de Mas, ha fet retallades com tots els governs per la maleïda crisi, és conservador de dretes i és possible que sigui o hagi estat corrupte (l’herència de l’infame Pujol i la camada resulta evident), però venen temps nous i espero que no caldrà seguir els exemples gens edificants de la manera de fer pròpia de la política espanyola tradicional, com s’ha fet fins ara.
En segon lloc, criticar el sobiranisme perquè inclou (o el lidera Mas) és ser un xic desconsiderat, tant per no valorar el votant que sap veure aquestes coses (així ho confirmen totes les enquestes aparegudes fins ara), com per menysprear als homes i dones que configuren la llista de Junts pel sí: convergents, republicans, socialistes, verds d’iniciativa i psuqueros, per mencionar els més evidents. En tot cas, l’estol d’ocells té la possibilitat de posar cada membre al seu lloc, fet indispensable per arribar al destí proposat.
En tercer lloc, a en Mas se l’hi ha de reconèixer que ha estat cabdal perquè el procés sobiranista sigui avui una realitat (el meu avi, antic anarquista, solia dir-me que l’esquerra catalana sempre estava dividida, subdividida i esmicolada). Si ho ha fet com a sortida endavant per tapar forats negres del passat ja s’ho farà, a cada porc li arriba el seu sant Martí.
En quart lloc: no voteu a Mas si no us agrada o no hi confieu.
En cinquè lloc: voteu a Romeva, a Junqueras, a Forcadell, a Casals, a Bel, Reyes, … i a tants de la llista transversal…, o a la C.U.P. Voteu a una Catalunya independent d’un estat, l’Espanyol, que no sap estimar els catalans.
Provant de convèncer algun indecís: els “universalistes”
Als meus amics i amigues (potser només coneguts i conegudes) universalistes, aquells que solen criticar la independència de Catalunya com a reduccionista o provinciana, perquè ells invariablement es proclamen, ufans, ciutadans europeus, mundials i universals, contraris a les fronteres i a tot allò que separa.
En primer lloc, els voldria dir que pel fet de néixer un o una ja és ciutadà o ciutadana del món mundial i de l’univers universal. No hi ha cap mèrit especial en declarar-se d’aquesta manera.
En segon lloc, els nats dintre del que es considera geogràficament l’Europa Occidental, també són europeus amb més o menys drets o possibilitats com es pot comprovar avui en dia, però europeus al cap i a la fi. I és què em pregunto: una persona humana de Noruega o Suïssa, és europea? Tampoc hi veig cap mèrit especial en declarar-se Europeu, per aquestes contrades és evident que tots soms europeu
En tercer lloc, els universalistes són contraris a tot allò que separa. Evidentment, entre ells i elles, els que critiquen el procés sobiranista, hi ha un pilot de separats i divorciats, cosa ben normal avui en dia en la nostra societat. Mai cap símil és prou bo i aquest no n’és l’excepció. Però penso que això de les separacions físiques depèn força segons el cristall en què es mira.
En quart lloc, un munt de catalans es volen separar d’Espanya o senzillament volen no dependre d’Espanya? Recomano a aquests amics i amigues (coneguts o conegudes) que hi reflexionin. Crec que la segona opció és menys dramàtica i possiblement més entenedora del que pretén l’endegat procés sobiranista: administrar-se les peles, la llengua i la cultura i no patir més les injustícies d’un estat, l’Espanyol, que no sap estimar els catalans.
Votaré Sí
Si a l’estat propi.
Si a la independència.
Sí a la República Catalana.
Si a no ser governat per Espanya.
Sí a l’esperança
Sí a la llibertat.
Sí a Junts pel sí.
Sí a la C.U.P.
Sí a l’empenta de les persones que omplen les diades.
Sí a la senyera com a bandera històrica.
Sí a l’estelada, com a bandera reivindicativa.
Sí a la memòria dels meus pares
Sí a la memòria del meu avi condemnat a mort per la dictadura.
Sí al futur de les meves filles.
Sí a ser valents i no defallir en la nostra ànsia.
Sí a l’esma de parlar català.
Sí a què algun dia se sàpiga dir l’hora en català.
Sí a la nostra cultura.
Sí a integrar amb senzillesa i naturalitat a tothom qui vulgui viure en el nostre país.
Sí a Europa o allà on ens deixin estar, tant es val.
Sí a conviure amb els espanyols com a bons veïns.
Sí a “salut i peles”
Sí a menystenir els corruptes de mena.
Sí als meus amics, votin independència o no.
I per descomptat, sí a la carn d’olla, el pa amb tomata, la seca amb mongetes i la ceba al cop de puny.
Ministres que fan por
El ministre espanyol de defensa de no sé qui o què, m’ha dit que si no em porto bé, m’engegarà els militars i hòstia, m’ha agafat por, així que demà me’n vaig de festa a celebrar la Diada a la meridiana de Barcelona a on estan previstos castells, una performance divertida, música, xerinola i altres mandingues de germanor familiar. Suposo que això és portar-se bé, no?
El ministre espanyol d’interior de casa seva i dels foscos passadissos dels Opus Dei, ha dit que entre els refugiats sirians hi pot haver gent dolenta musulmana que podria carregar-se uns quants cristians, i que pensa fer-los passar pel filtre que ha muntat. Allà ell, però jo li diria que fa anys i panys que a l’estat espanyol, els musulmans dolents hi entren com volen i quan volen, que potser es podria estalviar de registrar aquesta gent desesperada.
El ministre espanyol d’exteriors ben ventilats, insisteix que si Catalunya toca el dos, sortirà de la Unió Europea per anar a l’infern a cremar pels segles dels segles amen. Collons, al final a un li pot agafar un cangueli de veritat, i més si ses calorós de mena com el meu cas. Tanmateix, tampoc mai m’he preguntat si al cel si s’està fresc o és millor el purgatori dels zero graus. Merda, necessito respostes.
El ministre d’economia domèstica de casa seu, ha dit que la Independència de Catalunya no es produirà pas de cap manera no t’ho pensis pas ni per un instant. Potser té raó o potser no en té, però val més desconfiar de les seves prediccions, ja que no n’ha encertat mai cap. No pas ni una. A la que obre la boca, ja saps que passarà el contrari del que diu. Tanmateix, tal com anat l’economia dels anys de la crisi, segurament el van fer ministre per les seves habilitats endevinatòries.
El ministre de justícia pel qui se la mereix i és un bon jan segons els canons del partit que governa, va dir que la Independència es cura viatjant. Em va semblar una proposta molt assenyada i aquest estiu passat he volat fins al llunyà orient per si trobava els reis mags, doncs els últims temps em fa una mandra infinita anar a la cavalcada. Haig de confessar que no els he trobat per aquells paratges i el més descoratjador, ningú em sabia donar raó d’ells. Una pena per què confiava que em donessin el regal de la clarividència.
El ministre d’hisenda on s’amaguen tots els vampirs de l’estat, diu que l’Estat Espanyol és equànime amb Catalunya i donat el cas que Catalunya declarés la independència Déu no ho vulgui, s’empobriria d’allò més. Aquí sí que m’ha fet mal, em considero un bon català i la pela és la pela, Barcelona és bona si la bossa sona, i salut i força al canut. He entrat en contradicció entre el seny i la rauxa, i dintre meu s’està lliurant una cruenta batalla per decidir que faig amb els estalvis, perquè el vot ja el tinc decidit.
Sé que també hi ha un ministre d’educació que va substituir aquell altre per massa verd, una ministrade foment de les obres públiques que només es tiren endavant on governa el PP, una altra d’ocupació que no sé a què es dedica en realitat, així com la ministra d’agricultura que ja m’agradaria saber si sap distingir una poma golden d’una pink lady. Ai, quasi em descuido d’en cara de pal, el ministre de les industrioses empreses d’en Florentino, i si la memòria no em falla, suposo i és molt suposar, que hi deu haver en algun lloc un ministre de sanitat.
Del president del govern monolingüe i poca cosa més, així com de la bichopresidenta, millor no parlar-ne per respecte a la institució que representen.
Bona Diada.
Pere Montalà Vicens 