Política d’estar per casa.

 

Sí, a casa en la intimitat, també es fa política. Quan es té el costum (o vici) de veure en família els telenotícies a l’hora de dinar o sopar, tant se val, és inevitable comentar en veu alta les notícies més rellevants, això per dir-ho fi, per no esmentar els renecs adreçats a la tele contra tal o qual retallada, els ennuegaments sobtats per culpa d’un nou cas de corrupció o alguna malifeta d’en Duran-Lleida, per posar només alguns exemples clarificadors

Si els fills són petits, veien els excessos d’ira del pare o la mare, solen fer preguntes de difícil resposta i algú acaba dient allò de “calla i menja, son coses de grans”

Ans el contrari, si els fills són púbers o més grans, inevitablement intervenen i és clar, pot passar de tot, perquè aquests solen tenir idees pròpies i portar la contraria. No cal reproduir un d’aquests entranyables moments familiars, cada casa és un món.

No vull ni plantejar que a casa hi visqui un avi o àvia, veterans de la dictadura de Franco, d’una banda o altra.

Enfront d’unes eleccions és quan la política d’estar per casa esdevé paradigmàtica. Si la parella i els fills en edat d’urna van a una, en parlen tranquil·lament i consensuen el vot útil, el vot de càstig o el vot sobiranista si és el cas. Ans al contrari, si la mare, el pare, fill, filla o fills i filles, no combreguen en política i cadascú va a la seva, els dies són difícils, plens de desconfiances mútues, de silencis davant les notícies, de ser fidels a la cita de què “a boca tancada no entren mosques”, talment com una família desestructurada.

Aquesta tensió es fa insuportable el dia de reflexió i finalment esclata quan a les vuit del vespre de la nit electoral es donen les enquestes a peu d’urna. A les hores, l’alegria i la mala llet va per barris a la mateixa llar. Tampoc es tracta de fer sang i les emocions procuren portar-se amb discreció, tant les dels que es creuen guanyadors com les dels que es saben perdedors.

Amb el pas dels dies, de mica en mica s’anirà restablint la pau familiar (o armistici, o tractat de no-agressió, o treva), no exempta d’algun ensurt; ja se sap que en política sempre pot saltar la llebre, ale op!

 

 

• 18 Juny, 2015