Paisatge d’Empori (Sant Pere Pescador)

Panoràmica des d’Empori en direcció a l’est, a la sortida de sol. Tot és pla, a nivell de mar si fa o no fa, metre amunt metre avall. En primer terme, camps i més camps de pomeres, no hi ha tros sense conrear. La desembocadura del riu Fluvià, reserva d’aus de tota mena, mostra el meandre que configura l’illa d’en Caramany, en la que un dia em vaig meravellar de veure un ramat de sis o set daines banyudes. Al fons de la gola del riu es poden veure els últims plecs, un xic arrodonits, de Les Alberes, que moren a cap Norfeu. Si es ressegueixen amb la mirada les fileres de xiprers i pollancres és fàcil d’endevinar per on van els camins que duen als camps i a mar. Tanmateix, en la mateixa observació també podeu endevinar d’on ve la tramuntana, doncs hi són posats per protegir pomeres i persones d’aquest impetuós vent del nord. La platja és absolutament verge com un es pot fer la idea veient la puresa de la línia de l’horitzó, on es confonen terra, mar i cel, indiferents a l’absència de construccions o edificis de qualsevol mena. El verd no és pas res un verd de muntanya, ans al contrari: és un verd de plana, de fertilitat, de fecunditat i d’esperança en la futura collida de pomes i altres conreus. Cap a la dreta de la panoràmica hi ha el cortal de la Vila, on l’avi tenia un camp d’userda i on anàvem en carro tirat per l’euga de casa, la Linda. Jo corria ben sol per la llarga platja de set quilòmetres feta de dunes, sorra fina i infinitat de curculles. Al bell mig de la badia de Roses, Empori roman silent, indiferent al pas del temps, si no fos per la perfecció de les plantacions dels arbres fruiters. Tot al seu ritme, natura i pagesos evolucionen. Així és Empori. Així la veig. Així la sento.

 

 

• 23 Octubre, 2015