Escala a la fred.
(A Empori el mot “fred” era femení)
L’escala de la vella casa de can Pellofa d’Empori. Va arribar un dia, no crec pas que tingués més de set anys que van remodelar les corts dels animals de baix per fer-hi un piset de cel ras, una nova cuina i menjador, així com una entrada, tot a peu de carrer. No sé per què, ni m’ho van dir ni els hi vaig preguntar. Des d’aquell dia, la cuina de dalt va deixar d’estar operativa i de resultes, la llar de foc nova ens escalfava quan érem a baix, però el d’alt restava gèlid. I tots dormíem a dalt: els avis dormien sota cairats a la banda del carrer Hospital, orientats a nord; els pares a l’altre extrem que donava al terrat, orientats a sud, i jo al mig, en una habitació sense finestres, orientada a enlloc. Quan arribava la fred de l’Alt Empordà, l’hivern es feia molt llarg. Anar a dormir a dalt, a la part vella era un suplici, embolicat en un munt de pesades mantes i abraçat a l’ampolla d’aigua calenta. Ja podia estar mig desmaiat, que no veia mai l’hora d’anar a dormir, tan sols ficar els peus a l’escala que conduïa al d’alt em gelava fins al moll de l’os. Els llençols eren humits de la fredor endèmica que ho impregnava tot. Un pis tan gran, amb cuina, menjador i quatre habitacions, on només s’anava a dormir, no era pas el lloc més acollidor de la casa. Per tot això, pujava l’escala de casa a poc a poc, retardant tot el que podia el fet de haver d’enfrontar-me a la solitud i la fredor intensa, de la mateixa manera que de bon matí baixava els escalons volant amb l’esperança de poder escalfar-me a la llarg de foc de baix que sempre romania encesa per aplegar a tots els membres de la família. L’escala de casa separava de manera dràstica dos mons ben diferenciats, el d’estar i viure durant el dia i el de dormir, el del confort i el de la rudesa extrema. Era l’escala a la fred, on els escalons indicaven un per un la sobtada baixada de temperatura. Era com entrar en una obertura practicada en una glacera. I no exagero pas. La fred és el record més viu de la meva infantesa.
Pere Montalà Vicens 