Rebobino.

Des del naixement a onze anys (Alt Empordà): trepitjar pastifades de vaques pel carrer i aprendre una llengua forastera a l’escola al mateix temps que no aprendre ni a escriure ni a llegir la llengua pròpia. Quina desgràcia més gran! Que trist!

Dels onze als disset (Alt Empordà): internat, Reial Madrid etern campió d’Europa i l’avi que m’explica alguna cosa d’una guerra que no té res a veure amb els llibres de text i que un futur hereu de can Pellofa havia de ser del Barça. Vaig haver de començar a lligar caps pel meu compte.

Dels disset als vint (entre Barcelona i l’Alt Empordà): disbauxa , rauxa i xauxa, a l’hivern anar darrere les noies catalanes i a l’estiu darrere les franceses o alemanyes. El que és per davant, només corria per fugir dels grisos.

Dels vint als vint-i-dos (Entre el mar Mediterrani i l’oceà Atlàntic): embarcat en un puto vaixell de guerra i vomitant cada dia de navegació i també alguns a port a causa d’un excés d’alcohol. No sé si em vaig fer un home, però un alcohòlic quasi. Em cago en la puta fragata Vulcano F-12 i en la puta mili, i en el temps perdut.

Dels vint-i-dos als vint-i-cinc (Barcelona): Inici de carrera professional, mort del dictador i alguna coseta més, com per exemple la reinstauració de la monarquia i tots contents. Els fidels a la dictadura es passaven a AP (després PP) i també a CDC a Catalunya.

Dels vint-i-cinc als seixanta (Barcelona): Votar no a una constitució espanyola de merda, patir un cop d’estat, veure com es passa full a les atrocitats de la dictadura espanyola, constatar que la transició espanyola és una merda, que els governats espanyols de la “democràcia” passen dels catalans i que en Pujol és un desgraciat què es pensa que governa Catalunya i només és un aprofitat de virrei (evidentment del rei d’Espanya) que procura per ell i la camada. I al llarg de tants anys: ascendir, consolidar i davallar a poc a poc en la meva carrera.

Dels seixanta als seixanta-quatre (Barcelona): il·lusionar-me amb la possibilitat de la independència de Catalunya d’Espanya i constatar dia sí dia també que Espanya i els espanyols no ens tenen per res, només pels calés. Bé, sí, també ens tenen per insultar-nos i amenaçar-nos amb totes les desgràcies possibles i impossibles.

Dels seixanta-quatre en endavant (entre Barcelona i l’Alt Empordà): Què collons esperen aquests capsigranys de Junts pel Sí i la CUP per consensuar un president que ens porti a la independència? Que potser es pensen que viuré sempre o què? Ja que la meva vida va començar malament i ha transcorregut diguem que d’aquella manera, seria collonut poder acabar-la bé. Voleu fer el fotut favor!

• 30 Setembre, 2015