El puto vianant contra els conductors de cotxes (1)

Certament la paraula “vianant” només es pot aplicar a la gent que camina (els que corren és un altre món que potser en parlaré un altre dia) per Barcelona. A poble no es camina pas, doncs, en un no res et trobaries als afores o al poble veí (les persones rurals van a l’hort o al camp amb bicicleta, moto, cotxe, tractor, furgoneta o cotxe, tanmateix és sabut que agafen el cotxe fins per anar a pixar).

Els comentaris que abocaré en aquest article són fruit de l’experiència pròpia i l’observació, tenint en compte que és inevitable un xic de subjectivitat, no massa.

El vianant tipus de Barcelona camina despresa si val sol, per a qualsevol observador resulta obvi que va a algun lloc o torna, això dependrà del que porta a sobre. I si camina despresa, és perquè hi està avesat, tendeix més a passes curtes i ràpides que a les grans gambades.

Com és fàcil suposar hi ha vianants modèlics, vianants capsigranys i regulars, em refereixo al comportament amb les normes de circulació que imperen a la ciutat.

Anem a suposar que parlem d’un vianant ni molt bo ni molt dolent, com podria ser el meu cas, a què s’ha d’enfrontar respecte al tràfic de cotxes?

• Primer de tot, als cotxes que aprofiten al màxim un semàfor en ambre i també als que es precipiten a sortir quan encara no està verd. En un cas i en l’altre hi ha la possibilitat real que un vianant es trobi a mig creuar i hagi d’arrencar a córrer per arribar a l’altra vorera sa i estalvi. Si no ho fa, tant se val perquè no pot o no vol, s’arma el ciri pasqual incloent els insults, sense descartar la possibilitat de prendre mal.
• Els que coneixeu Barcelona, ja sabeu de la dificultat de creuar a les cantonades de l’eixample on els conductors tenen ambre per girar i els vianants, verd. No vull ser morbós i explicar els atropellaments i espants constants d’aquesta zona, només afegiré que em recomano a mi mateix, a les filles i a tothom que no facin ni un pas sense abans comprovar si els cotxes que giren tenen els frens en condicions.
• Uns dels aspectes més sorprenents, feu la prova si no us ha passat (ben pensat, millor que no), consisteix a creuar amb semàfor vermell (pel vianant s’entén, se’n diu fer un “daltònic”) quan només ve un cotxe de lluny i creus que tens temps de sobres. Constatareu que aquest cotxe no frena per precaució, ans al contrari, accelera amb rumb de col·lisió. Us preguntareu per què?: només he arribat a una conclusió plausible: que el conductor del cotxe té raó que no has de creuar i que per tant, té permís per matar, com en James Bond. Per alguna raó que desconec, el conductor necessita manifestar constantment la seva superioritat moral sobre el puto vianant.
• A més a més quan hi ha molta circulació i els cotxes obstrueixen el pas de zebra del vianant, la sensació de selva hostil és claríssima. I si sense voler, en passar entremig dels cotxes bonament com es pot, toques alguna carrosseria un xic amb una bossa, cartera o qualsevol cosa que portis, et miren amb cara d’assassins. Fot mitja basarda.
• Un altre fet rellevant: per la vorera també si troben cotxes creuats que no deixen passar, són els que surten dels garatges sense cap mirament pel vianant (haurien de quedar-se just a la sortida del garatge, sense ocupar la vorera i esperar poder entrar al carril del carrer, però tant se’ls en fot) i és clar, tot sovint queden atrapats a la vorera. En aquest cas, has d’esperar i posar bona cara encara que vagis carregat amb una garrafa d’aigua de set litres a cada mà, la barra del pa enganxada a l’aixella i amb el dit petit d’una mà controlis la corretja del gos que tant si com no es vol pixar a l’arbre més proper. Algú pot acabar a la presó Model.

Pròxima entrega: el perplex vianant contra els pilots de motos (2)

• 6 Novembre, 2015