El número de telèfon salvador.

Coses que poden passar en publicitat (3) Un cas verídic

Si la funció principal d’una agència de publicitat és crear anuncis, és natural que els creatius pensin que són la part més transcendental del negoci. Però per desgràcia la percepció que un té sobre la importància del seu treball no sempre guarda relació amb les que tenen els que manen. Un any després de la crisi del 92 (no tan bèstia ni tan llarga com la que estem patint en l’actualitat) jo era el Director Creatiu de Tiempo/BBDO i em trobava que en el meu equip sobraven juniors i faltaven sèniors, de resultes dels acomiadaments fets al principi d’aquella crisi. No donava abast, em sentia estressat i la feina no reeixia com jo desitjava. Senzillament les onades que no paren de venir em portaven allà on volien i no era capaç de controlar res. Anava a la deriva. Vaig demanar una entrevista al President i al Conseller Delegat de l’agència i els hi vaig exposar el problema cruament, sense embuts: si no fitxàvem dos sèniors urgentment, la cosa podia petar. Vaig insistir-los que em trobava cansat i al límit de forces, a punt d’ofegar-me, i que l’equip es trobava si fa o no fa. Van escoltar-me pacientment i després d’un breu silenci, el President que era molt d’informes, em va demanar un informe per escrit de tot allò que havia exposat, raonant exhaustivament la meva demanda, a partir de les hores invertides en cada feina i en els resultats. Vaig cagar-me en tot per dins (encara més feina) i em vaig comprometre a tenir enllestit l’informe en dos dies. Dit i fet, vaig presentar-me de nou a ells amb un informe exhaustiu de disset pàgines. Vaig insistir de nou en l’estrès i la pressió a què estava sotmès, per donar més dramatisme a les meves demandes. Al cap d’una hora de discutir els diferents punts de l’informe, havíem arribat a una conclusió: el departament creatiu necessitava almenys dos directors creatius associats a mi, per entomar amb garanties el fet de fer una bona creativitat pels nostres clients. Després d’un expectant silenci, el President va agafar un post-it petit de color groc i amb parsimònia va apuntar un número de telèfon. Jo vaig fer un somriure, de segur que aquell número era d’un headhunter o d’alguna agència de la competència on jo podria fitxar els meus sèniors. Em va mirar fixament als ulls i em va explicar que el número pertanyia a un “massatgista” de zen shiatsu, que aniria molt bé per relaxar-me i centrar-me, i va recomanar-me que el truqués amb rapidesa doncs era molt bo i tenia molta demanda. El meu somriure ja feia estona que s’havia congelat quan vaig sortir abatut de la reunió sense saber que dir ni que fer, excepte trucar al massatgista dels pebrots. Tanmateix, vaig passar-me una temporada escoltant explicacions absurdes sobre el ying i el yang i fotent alguna migdiada sobre una màrfega fastigosa mentre un paio em grapejava a càmera lenta. Quin collons!

 

 

• 4 Novembre, 2015