Els votants sobiranistes són uns pobres xais, llestos per ser devorats pel llop?
La imatge d’Artur Mas anant a peu al TSJC, envoltat pel Govern en ple i els diputats electes de Junt pel sí més els líders d’altres formacions independentistes o no, i acompanyat pels alcaldes amb vares incloses, ha donat molt de si a les xarxes. La raó és molt senzilla: la imatge és molt bona i eloqüent, i evidentment no passa desapercebuda per ningú que hi tingui alguna cosa a dir: sigui independentista, unionista o de la ignota tercera via.
Pels independentistes la imatge és extraordinària, representa la voluntat democràtica d’estar al costat del President en una hora difícil. Hi veuen un líder a qui fer costat davant dels atacs del govern espanyol.
Pels unionistes la imatge és ordinària, una mostra més de la manipulació de Mas envers uns desgraciats que tot s’ho creuen. Només hi veuen un llop afamat que porta els xais obedients i adoctrinats a la destrucció inapel·lable.
Com els lectors del meu blog sabeu, em considero entre els independentistes i vull manifestar que en els dies següents a la imatge en qüestió, em vaig sentir insultat per moltes entrades al Facebook satíriques, crítiques, ofensives, denigrants, algunes d’elles sota l’aparença d’acudit polític o caricatura. En general, les vaig trobar d’una incontinència salvatge. No crec pas que hagi perdut el sentit de l’humor o de l’autocrítica, però tanmateix, vaig sentir que aquesta mena de posts em ferien allà on fa més mal. I després de reflexionar-hi, us diré perquè: a la imatge hi ha un president escollit democràticament, un govern escollit democràticament, un munt de diputats escollits democràticament i més de 400 alcaldes escollits democràticament. I què els uneix a tots?: doncs, que ara, en aquests moments, representen la voluntat d’una majoria de catalans que anhelen la sobirania (resultat eleccions del 27S) i s’enfronten al totpoderós Estat Espanyol, representat per un tribunal corrupte, subjectiu i polititzat; i penso que sobre això, els adversaris de tota mena, ha demostrat zero comprensió i zero respecte.
No és pas el mateix riure’s d’un polític que riure’s de la gent que faci costat a l’opció que representa aquest polític. Bé, així ho veig jo, i és possible que de manera esbiaixada. Només espero que aquesta violència amaini, encara que dita sigui la veritat, no hi confio massa. Han de venir dies pitjors, com per exemple quan és constitueixi el parlament que ens ha de dur a la independència. Ja només confio que la violència abans esmentada no es transformi en rancúnia i odi. Animo a tots a respectar-nos un xic més.
Collons!, què la cosa no estan fàcil: per una nació petita independitzar-se d’un Estat poderós, no és un puto exercici intel·lectual, hi conflueixen sentiments infinitament més poderosos, que tenen a veure amb les arrels. I que no s’oblidi mai que les arrels són la veritat oculta a la vista de tot arbre.
Pere Montalà Vicens 