La genuïna cuina de can Pellofa a Empori (Sant Pere Pescador)
Així, tal qual, la van abandonar avis i pares. I així la conservo. La llar de foc, la cuina econòmica, l’aigüera de pedra, el terra bast de velles rajoles, la llumeta que reforçava la claror del foc en les llargues nits d’hivern.
Aquí cuinaven, aquí vivíem un munt d’hores i aquí, davant de la llar encesa, la mare en rentava ficat dintre d’una palangana amb aigua calenta.
Els meus records d’aquells temps estan fets de bocins, de flaixos breus però intensos. No tenen ni continuïtat ni cronologia, són el que són, petits moments d’un tipus de vida que ja no tornarà. Eren els anys cinquanta, quan de set dies a la setmana, es menjava escudella i carn d’olla un mínim de tres dies i quan el sopar se servia gairebé sempre des de la brasa del foc.
I què recordo?: una oca corrent sense cap durant quasi mig minut per la cuina malgrat els esforços de la mare per empaitar-la. La iaia esclovellant pèsols, mongetes o faves. L’avi clavant la forquilla a la llesca de pa per posar-la a torrar davant de les brases. Un cap sencer de xai que surt de les graelles de la brasa i que l’avi trenca amb habilitat, un segon abans d‘oferir-me el maxil·lar inferior perquè rosegues les genives que contenien una carn gustosa. El pare pastant la massa dels bunyols a la taula de la cuina, que en realitat era una pastera fonda i generosa. La mare coent-los a la paella sobre la brasa. La iaia desant-los en olles i cobrint-los de sucre, procurant que jo no hi fiqués ma. La mare fent anar el ventall amb força sostinguda a les entrades de la cuina econòmica per atiar les brases. Tots cinc de casa, sempre cohabitant ben junts.
I ja per acabar, el record més nítid i especial de tots: la nit bona. Jo, un infant, em dedicava a fer anar calent el tió perquè cagués a dojo. La mare vigilava que no em fes mal, el pare reia i la iaia recollia hàbilment amb el davantal estès sobre les brases de la llar, els caramels i altres dolçaines que anaven caient per la xemeneia de tant en tant. On era l’avi? Enfilat a dalt del taulat i empassant-se el fum, ben abrigat, pobret.
Encara trobo a faltar els avis Santiago i Aurora, i els pares –per descomptat- en Joan i la Lola, sempre presents a la cuina de can Pellofa.
Pere Montalà Vicens 