M’ha agradat ser publicitari.
Comptant els anys d’estudi i els de carrera professional, fa 45 anys que em dedico a la publicitat, la gran majoria del temps com a redactor, ofici que considero el meu.
No tinc cap experiència seriosa en propaganda, excepte unes modestíssimes col·laboracions per ajudar algun amic a l’alcaldia del meu petit poble, per tant només parlaré de publicitat.
Sóc conscient que el titular d’aquest post sona a comiat, i és cert en part, doncs és el que de manera gradual estic fent. I dic de manera gradual perquè no vull desenganxar-me del tot, senzillament anar afluixant. Vull evitar el tòpic de què estic cremat, perquè no m’hi sento, potser només un xic cansat.
Vaig tenir la immensa sort de destacar en els millors anys de la publicitat i vaig viure experiències úniques amb les grans marques, en una època en què els productes encara es podien diferenciar els uns dels altres i la proposició única de venda (USP) era important. Un temps en què es van construir els valors de marca més transcendents i que encara perduren el dia d’avui.
La publicitat, com s’ha de saber, és el braç armat del màrqueting que elaboren els anunciants per comercialitzar els seus productes, per tant no podem negar pas que formem part del món capitalista i consumista, el que ens ha tocat viure. Ho constato, ja que sempre n’he estat plenament conscient. A vegades m’he sentit a gust fent una feina i d’altres no tant, és llei de vida, de la mateixa manera que a vegades sentia dintre meu que el que feia era bo per la societat i en altres, que no aportava res, ans al contrari. Però en aquest ofici nostre, l’objecció de consciència no està permesa sota pena d’acomiadament. Un ha de saber adaptar-se al que toca i ser prou valent per entomar-ho amb naturalitat. Personalment, crec que he aconseguit sempre que les meves idees i escrits per difondre els beneficis d’un producte, es mantinguin sempre dintre de codis ètics responsables amb les persones i la societat en general. Malgrat això, si alguna vegada -conscient, inconscient o obligat- he caigut en el parany de la vulgaritat, de l’exageració desmesurada i de la pocavergonya, demano disculpes en aquest post de comiat.
No vull deixar de dir que, en els millors dies, sempre he cregut que amb la meva feina he col·laborat a tirar l’economia endavant i també que he sabut defensar els llocs de treball a les empreses a qui he ajudat a vendre els seus productes.
El dia que el pare em va fer fora d’una casa de pagès malgrat ser-ne el fill únic, perquè confonia presseguers amb pomeres, la va encertar de ple. Si ara hagués de tornar a començar, optaria de nou per ser redactor de publicitat.
Gràcies a tots els/les col·legues que m’heu apreciat i respectat al llarg de la meva carrera. Seguiré vivint com sempre, entre Barcelona i Empori, entre el sarau i la quietud.
Pere Montalà Vicens 