Me la jugo: el que m’agrada més de Sant Pere Pescador.
M’agrada entrar-hi pel pont sobre el riu Fluvià malgrat haver de posar en perill la xapa del cotxe, de tan estret com és. Però jo mesell, si quan enfilo el pont, a l’altra banda veig un cotxe amb caravana o la sarfa per posar uns exemples, m’espero fins que hagin creuat. Quan travesso sempre miro a dreta i esquerra del riu per contemplar, orgullós, la bellesa del paratge (el campanar de l’Armentera faig com si no el veiés). Sovint vaig a buscar la mota per entrar pel parc del riu a casa.
M’agrada que el mar estigui un xic lluny del nucli urbà en un poble eminentment agrícola, on els camps molt ben treballats de pomeres ocupen moltes hectàrees. El que vulgui anar a mar hi pot anar perfectament a peu, en bicicleta, a cavall, en tractor, en cotxe o en barca de rems o a motor si no sobrepassa els tres nusos de velocitat. A mar s’hi trobarà un gran sorral ple de dunes si la tramuntana ha fet de les seves. Són set quilòmetres de platja verge en-marcada pels aiguamolls. Recomano descalçar-se i passejar per la llongada una bona estona assaborint la puntual marinada de cada dia. I si us agrada fer altres coses, vosaltres mateixos, hi ha sorra de sobres.
M’agrada que el terme estigui ple de càmpings que atrauen uns turistes familiars, tranquils i carregats de bicicletes, àvids de sol i de pau. Només es veuen pel poble els dies de mercat i algun dia senyalat, a la nit, en els diferents restaurants amb terrasses a la fresca. Tot i en ple estiu, es pot afirmar que els estiuejants no interfereixen en la plàcida vida del poble.
M’agrada la convivència entre natius, nouvinguts d’arreu i sobretot, amb romanesos, sud-americans marroquins i gambians. Ben segur que es tracta d’una convivència imperfecta, però convivència al cap i a la fi.
M’agrada especialment el dissabte quan surto a comprar tabac, diari, pa, fruita, verdures, el peix o la carn. I em plau perquè trobo moltes romegueres on enganxar-me una bona estona, la manera més ràpida i fàcil d’assabentar-se de les novetats: natalicis, defuncions, casaments, divorcis, obres, compres, vendes i de tot allò que sol ser noticia en un nucli petit de població.
M’agrada el silenci, sentir els ocells i les fulles dels arbres que es mouen amb l’aire (la tramuntana menja a part), la remor de les estelades que onegen al campanar, les rotondes o en cases particulars; i més que una altra cosa, quan plou m’agrada sentir la fressa de la pluja sobre teulades, carrers, terrasses, horts, camps i riu. I encara que només sigui un xic, em mostro als núvols per ser ungit amb l’aigua que cau del cel.
M’agrada el camí de Vilamacolum perquè hi descansen pares, avis, ancestres i familiars de tota mena i perquè algun dia, el més tard possible, també hi faré estada. Tanmateix m’agraden tots els camins que menen a Sant Pere Pescador, el de Torroella de Fluvià, el de Castelló d’Empúries, el de l’Armentera (un xic menys) i el del Cortal de la Vila (ara dels càmpings) que duu a Sant Martí d’Empúries.
I ja per acabar, confessar una cosa: el que més m’agrada de Sant Pere Pescador és el nom que li van posar durant la segona república: Empori.
Pere Montalà Vicens 