Va en serio, si Catalunya assoleix la independència, deixo de fumar.
És un bon propòsit, de tant mèrit com els que es fan a la nit de cap d’any. Estic decidit i convençut, tanmateix ho he fet saber a la família i sobretot a la meva filla d’onze anys. Com que tots, sense excepció, em tenen per un cas perdut, s’ho han pres amb certa desconfiança, però també he vist com s’encenia una petita llumeta d’esperança als seus ulls.
La meva dona, la més agosarada, m’ha fet veure que la cosa pot anar per llarg malgrat què afirmen els del “Junts pel sí” i que el meu repte hauria de tenir com a límit el proper 27S, una data més propera i raonable. M’ho estic pensat, això són només dos mesos i no sé si estaré preparat per afrontar l’empresa amb garanties. No voldria pas tornar a fracassar com en anteriors intents de deixar de fumar. És clar què si el 27S guanyen els independentistes, les probabilitats de proclamar una D.U.I., seran molt altes doncs el govern espanyol passarà de dialogar i no hi haurà més remei.
Sabeu què? Potser sí que acceptaré el desafiament de deixar de fumar l’endemà de les eleccions, perquè primer s’han de saber els resultats (ja he guanyat un dia, què un dia és un dia). Si tot va bé, i de veritat que vull que vagi bé, el pròxim 28 de setembre deixaré de fumar. Ai pobre de mi, catorze anys fumant en la dictadura espanyola, 40 anys fumant en la merda de transició espanyola (girar full i qui dies passa anys empeny) i potser, és probable, potser sí, m’ho començo a creure, encara en podré viure uns quants a la República Catalana i … sense fumar. Quins collons! M’ho he de pensar més bé tot això. Ho faré, mentrestant vaig al cel obert a fumar una cigarreta.
Pere Montalà Vicens 