Una cigarreta a la revetlla de Sant Joan.
Fa estona que la tinc als dits. Fa estona que me la miro. La trobo bonica, ben feta, honesta, és la cigarreta de ben sopat, una de les millors sens dubte. L’ensalivo. M’estic a la terrassa de casa a Barcelona a la nit de Sant Joan, des d’on atalaio el Tibidabo engalanat de festa. Me la poso als llavis i em disposo a calar-li foc, tot evocant les fogueres de la meva infantesa a un petit poble de l’Alt Empordà. Just en aquest moment esclata a prop –no sé a on- un petard d’allò més bèstia i de l’ensurt, la meva cigarreta acabada d’encendre, agafa vida pròpia i és llença al buit des d’un sisè pis. És clarament un suïcidi, perquè tot seguit és atropellada per un cotxe que circula ràpid pel carrer Paris. Encara amb la boca oberta d’on s’ha esmunyit la cigarreta, del primer ensurt del petard passo sense pausa a l’ensurt de veure amb els meus propis ulls com la meva estimada cigarreta empren un camí sense retorn. Esbalaït, transcorren uns segons en què no sé què fer. Els familiars de dintre el pis es pensen que estic fumant però jo només penso en el que faria si tingués davant a l’imbècil que ha llençat aquell petard que faria la competència al bombardeig de Barcelona el 1939. Tinc altres cigarretes, hauré d’agafar-ne una altra, provo de tranquil·litzar-me, però no en sé, encara albiro la burilla apagada que jau inerme en l’asfalt. Havia estat companya inseparable dels meus dits abans del decés, no seria pas tan fàcil substituir-la, però l’ànsia de fumar duu els meus dits a agafar-ne una altra amb decisió i prémer-la fort amb els llavis, no fos cas que esclates un altre petard èmul d’una bomba italiana del 300 Kg. Odio els petards, em sobresalten, fan que el meu cor visqui en crisi permanent i tanmateix, boca i dits no obeeixin com cal al cervell. Sí, els odio, sabeu què? Vaig a fumar-me la cigarreta al safareig del cel-obert del bloc de pisos, allà segur que la fresa queda més esmorteïda i podré fumar tranquil.
Pere Montalà Vicens 