La meva filla de 10 anys no vol que fumi
La meva filla petita de 10 anys té el mal costum d’amagar-me el tabac quan el troba al seu abast. No perdona, és espavilada i l’amaga tan bé que sóc incapaç de trobar-lo. Ja fa temps que no m’hi poso gaire nerviós perquè tinc la precaució de tenir paquets desats en llocs que suposo que ella no sap. Sincerament, no li puc retreure ni renyar-la perquè sóc conscient que rep tota la pressió que es fa a l’escola i als mitjans de comunicació per eradicar el vici. I ella, és clar, m’estima i vol que el papa duri el màxim possible i en bon estat.
Honestament, he intentat fer-li entendre que em cuido molt i que sovint en controlo amb cardiòlegs, pneumòlegs i oncòlegs, però no s’avé a raons. Tanmateix, he provat de fer-li entendre que m’agrada, ho necessito i que pateixo una disjuntiva: o fumo o intensifico les meves visites al psiquiatre i a la farmàcia a comprar química dura antidepressiva. Tampoc sembla que ho entengui, i insisteixo que és llesta.
Finalment, després de donar-li voltes, m’he decidit per una didàctica més dura, la de “si tu me la fas, jo també te la faig:” li he amagat la seva xocolata negra (la torna boja). Un fracàs absolut, amb l’ajuda de la mare, també de la lliga anti-fum, no li ha costat gens de trobar-la. Sempre he estat un tal·lós amagant coses i si per una casualitat, les he amagat bé, després jo mateix sóc incapaç de trobar-las.
A hores d’ara, la batalla continua. La nena tossuda i jo mesell. Espero saber dir-vos com acaba tot plegat perquè així no podem seguir.
Nota final: Plovia a bots i barrals i jo fumava al balcó, mullant-me i vaig veure com la meva filla em mirava des de dintre casa: tenia un no sé què en la mirada… Ai las.
Pere Montalà Vicens 